A les catalanes i els catalans, quan no estem adormits sota la figuera, mirant-nos el melic amb una atenció obsessiva que mereixeria una millor causa –junt amb els peatges, una de les característiques més definitòries del nostre “fet diferencial”- ens agrada, o més aviat ens convé, donar sempre la culpa als altres”: als de Madrid, si és possible. La posició, és clar, no pot ésser ni més simple ni més còmoda: són els altres els qui tenen, sempre i en qualsevol circumstància, la culpa; mai nosaltres.

Les declaracions d'Àlex Fàbregas, el jugador d'hoquei –“Jugo amb Espanya perquè és amb qui em toca jugar, no tinc cap altra opció. El meu sentiment és català. No sento el mateix escoltant l'himne espanyol que Els segadors”-, que van ésser rebudes amb tanta hostilitat per l'espanyolisme més tronat, obligant-lo fins i tot a clausurar el seu compte de Twitter davant de les serioses amenaces (entre elles, algunes de mort) que ha rebut, ens oferien una magnífica oportunitat de capgirar aquesta miserable situació.

Hom podia esperar que els esportistes catalans, i amb major raó encara tots els que juguen o han jugat duent la samarreta de la selecció espanyola –de grat o per imperatiu legal, se sentin més catalans que espanyols, més espanyols que catalans o ciutadans del món, comparteixin o no comparteixin les seves paraules- s'haurien afanyat a redactar un manifest en defensa del seu company. Un manifest, obert per descomptat als esportistes espanyols amb sensibilitat nacional, que li oferís la seva col·laboració, fent-li costat en aquest moment tan difícil com desagradable.

Amics Pau Gasol i Xavi Hernàndez, com a membres actual de les seleccions espanyoles de bàsquet i de futbol, us animem a donar exemple i a recolzar públicament un manifest d'aquesta mena. Si aquest esbós de manifest us sembla més o menys correcte, podeu afegir-vos a la causa del Facebook.