Val a dir que vaig seguir la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres no pas perquè m’entusiasmi l’esport en general, sinó per a poder gaudir de la brillant imaginació del cineasta Danny Boyle, l’encarregat de la cerimònia. Perquè un acte que portava per títol Illes de les Meravelles, acompanyat d’un pressupost de molts milions d’euros, i amb un inventor com Boyle, de totes totes havia de resultar magnífic. I així va ser.  La cerimònia em va provocar sentiments de tota mena. Vaig envejar els anglesos per com ensenyaven al món la seva manera de fer i de ser, sense acomplexaments. Quan al bell mig de l’estadi es van enlairar les xemeneies, protagonistes absolutes de la transició cap a la revolució industrial, vaig somriure, recordant també la nostra de revolució industrial.

El mirall dels somnis però es va trencar en el mateix moment que les més de 204 banderes saludaven als espectadors. Més de 204 i la senyera, la bandera de Catalunya, absent. Els locutors de Catalunya anunciaven que el català Pau Gasol desfilava enarborant la bandera espanyola, mentre jo m’interrogava quin català que s’estimi Catalunya pot enlairar una bandera espanyola sense caure en la traïció més indigna, en el botiflerisme en estat pur. L’endemà, Pau Gasol, feia declaracions a la premsa manifestant que havia estat tot un honor poder portar la bandera del seu país (?). 

Em sembla que la secretaria general de l’Esport de la Generalitat ha posat en marxa una aplicació per a iPhone i iPad a través de la qual informa en temps real dels resultats obtinguts pels esportistes catalans als Jocs Olímpics. És una idea excel·lent que diu molt de la bona feina que el Govern de Catalunya està realitzant a favor de l’esport. Només un dubte: si competeixen al servei d’una bandera espanyola, els títols i les medalles se’ls emporta Espanya, i l’himne que es podrà escoltar serà l’espanyol, voleu dir que els esportistes no són també espanyols?