Esquerra, botiga de vetes i fils?

11 de juliol de 2011
Diuen que el PSC té “dues ànimes”, l’autòctona o catalanista i l’espanyola o sucursalista. Els socialistes catalans s’han mogut des de la seva constitució entre aquests dos pols, tot i que hi ha dirigents del partit, analistes i periodistes afins que neguen la dualitat. Però el PSC no és l’únic cas d’esquizofrènia política a Catalunya. També CiU es debat entre el sobiranisme poc o molt declarat de Convergència i la resignació unionista reivindicada com a “confederal” d’Unió. Igualment, Esquerra Republicana presenta dues cares segons com antagòniques. La que es decanta més per la reivindicació nacional i la que es proclama d’“esquerres”. És difícil fer-les compatibles, perquè Esquerra es veu obligada a triar. Durant molt de temps es va presentar a l’electorat com a “equidistant”. I fins i tot va saber-ne fer virtut, de la necessitat. El mateix Josep-Lluís Carod-Rovira afirmava que la seva presència en un govern del PSC garantiria “el sobiranisme” i en un altre de CiU hi aportaria el “progressisme”. A l’hora de la veritat, els republicans van haver de triar. Dues vegades. I amb la tria i la decantació molts dels seus votants es van sentit traïts.

Hi ha molts factors que poden justificar els mals resultats d’Esquerra en les dues darreres eleccions. Causes coincidents que han portat el partit fins ara liderat per Joan Puigcercós a una situació de precarietat extrema. Ben segur que hi haurà qui ho negarà, però entre aquests factors n’hi ha un que es deriva de la tria entre les “dues ànimes”. Una part de la gent que van confiar en el partit republicà no van entendre –ni van perdonar- la incorporació a un govern presidit per José Montilla. La vella virtut va esdevenir defecte. L’opció “progressista” contra la “sobiranista” va passar factura. Agradi o no agradi, sobretot als defensors de l’acord amb els socialistes.

La dualitat ara s’ha personalitzat. Oriol Junqueras, que sembla haver aconseguit prou suports per convertir-se en el nou president del partit, ha rebut les primeres acusacions de “proconvergent”. Retrets justificats només en part perquè el previsible líder del partit ha lligat un pacte al seu ajuntament amb CiU i Iniciativa. I també perquè ha defensat ampliar aquesta estratègia a uns altres àmbits. Per això l’únic candidat a liderar Esquerra que fins ara ha anunciat públicament la intenció de ser-ho, el senador Carles Bonet, s’ha fer fort en aquest front. Bonet reivindica els dos tripartits, afirma que aspira a poder constituir-ne un tercer i proclama que cal “rearmar ideològicament Esquerra, que ha de ser un partit socialdemòcrata, d’esquerra catalana no subordinada a Madrid”. En la mateixa línia, Joan Ridao, un dirigent que ha quedat despenjat de la cursa successòria, rebutja que el partit esdevingui “una botiga de vetes i fils”. Una paradeta de l’independentisme egocèntric, ve a dir. La dualitat d’Esquerra sembla ara més tàctica interna que no convicció profunda, però, en tot cas, aquests símptomes l’evidencien. I pot transformar-se en un nou motiu de divisió interna de cara al pròxim congrés. Perquè mai ha estat resolta de manera satisfactòria. Potser perquè no pot ser.