Esquerra: en la cruïlla independentista

28 de novembre de 2011
El 20-N va donar el seu fruit electoral, i en el cas de la coalició independentista catalana que s’hi presentava; ERC-Rcat-CatSí, els resultats van ser amargs… per dolents: 256.393 vots i tres escons, dos per Barcelona i un per Girona, aquest darrer massa a frec de l'alè del PSC. Pel camí s’han perdut vora 50.000 vots respecte les estatals del 2008 (298.139 vots i tres escons)  amb un denostat Ridao que n’era cap de cartell. 50.000 vots, per altra banda, que quasi coincideixen amb els vots nuls que s’han triplicat, del 0,54% al 1,58% (efecte “vota estelada”?). Des de 2004, i en només set anys, Esquerra ha perdut quasi dues terceres parts dels vots, de 652.196 s’ha passat als 256.393 de 2011. També cal esmentar un augment del vot en blanc i de formacions com Escons en Blanc. Molt significatiu, també, l’increment de l’abstenció que ho fa en un 4,37% més, convertint-se en una de les més altes de tot l’Estat. I tot plegat, en el context sociològic més favorable a les tesis independentistes!

A hores d’ara, però, la versió oficial d’Esquerra és que s’han salvat els mobles i que s’ha revertit la tendència de forta baixada que portava d’elecció en elecció, com a mínim des de les parlamentàries de 2010; bo i passant per les municipals d’enguany. I pel que s’ha vist, es veu que es podien congratular d’això, més quan alguna demoscòpia els situava en l’extraparlamentarisme. Qui no es consola és perquè no vol. En definitiva: cofoisme i seguir pensant que al país dels cecs el borni és el rei.

En justa mesura, però, s’ha de qualificar els resultats de la “Triple Aliança” conformada per Esquerra-Rcat-Catalunya Sí, de fracàs contingut. És a dir,  ha anat malament, però podia haver anat pitjor. Ergo: “que no me los embauquen; que no estamos tan mal, hombre!”. Però els fets són incontestables i la tendència de fons, iniciada per Esquerra amb el segon tripartit segueix a la baixa i la merma de votants és gràvidament constant. El que a nivell d’estructura política els està passant, es podria qualificar de suïcidi dolç. Mort lenta que es vol vendre com un reviscolament, abans d’exhalar el darrer sospir. Junqueras, autoiinvestit de nou Heròdot, va voler concretar el moment donant un to èpic a la situació; tot fent un símil entre Esquerra i els tres-cents espartans de Leònides a les Termòpil·les. La declamació va quedar en un patètic sarcasme més digne d’un infortuni de l’Oracle de Delfos que altra cosa.

Una de les claus del mal resultat és precisament pensar que el problema el té el poble i no pas els seus dirigents. De fet, Alfred Bosch, en el seu bloc es mostra perplex perquè “la independència és un anhel majoritari entre els catalans”, però “no s’albira” perquè no hi ha capacitat de fer-lo cristal·litzar políticament. Bosch encara ha d’aprendre la primera lliçó de tot líder polític: no hi ha males tripulacions sinó mals comandaments. Perquè el problema de l’independentisme català és de crisi de dirigents i de management polític. I això, molt probablement, es tornarà a certificar amb uns diputats a Madrid incapaços de portar el tremp d’un Macià al Congrés espanyol que faci tremolar l’edifici espanyol.

I enmig d’aquest empantanegament, hi trobem una societat catalana anímicament independentista, però políticament desemparada. L’horror vacui que provoquen les possibles alternatives i l’amenaça de la majoria absoluta de l’esperit de Franco, provoca que el votant s’aixoplugui sota el paraigua del regionalisme presentable i sobretot, bienentendido de CiU. Mentre i tant, “l’Imperio” contraataca i aquí només donen als catalans una falsa, però convenient, pòcima política que els exacerba i apuntala el complex d’Astèrix: assetjats per tot arreu, però cofois veient que l’aldea gueto encara perdura en la sotsobra permanent. Fins quan?