Arribem a aquesta Diada en un context de retrocés de l’independentisme i també de la força institucional de l’independentisme d’esquerres. La CUP ha restat desdibuixada i afeblida en una majoria independentista ineficaç. De fet, hem retrocedit en qüestions centrals i prioritàries com l’autodeterminació, la llengua, l’habitatge, els serveis públics o la defensa del territori i la lluita contra el canvi climàtic, i ha crescut l’empobriment d’una gran part de la població. Que la majoria independentista del 52% no hagi estat útil per avançar cap a la independència i que la majoria d’esquerres en l’independentisme no hagi servit per avançar socialment contribueix a explicar la pèrdua de la majoria independentista al Parlament.

La majoria independentista, paradoxalment, només ha servit per avançar quan la CUP ha sacsejat o, fins i tot, qüestionat la unitat independentista forçant Junts i ERC a assumir posicions més radicals i rupturistes. Així va ser possible l’1 d’octubre i també l’aprovació de lleis socialment avançades en el període 2016-2017. A Catalunya la formació d’un Govern del PSC-PSOE amb el suport d’ERC culmina el procés de renúncies i claudicacions posteriors a l’1 d’octubre del 2017, i els pactes d’ERC i de Junts amb el PSOE a escala estatal desactiven la confrontació amb l’Estat i consoliden la seva estabilització a canvi de minses i fràgils concessions autonòmiques.

En el conjunt dels Països Catalans ens trobem en un escenari polític marcat pel retrocés de les posicions independentistes i d’esquerres, i per l’ascens de la dreta i de l’extrema dreta. Malauradament els Països Catalans no són aliens a l’onada feixista que travessa el món, ací també afavorida pel declivi del moviment independentista i per les frustracions dels governs d’esquerres. Una part de l’independentisme, minoritària però significativa, malda per protegir-se com a minoria nacional abraçant-se a les promeses de l’extrema dreta, no contra els de dalt sinó contra els més febles. Hem de combatre l’extrema dreta catalana amb la mateixa força amb què ho fem contra l’espanyola. Ambdues formen part d’aquesta onada global reaccionària per a disciplinar i governar la societat, en el marc d’un capitalisme extractivista cada dia més violent i militaritzat, que pugna pel control de territoris i per jerarquitzar la societat al servei dels poderosos.

Ens cal més que mai una proposta independentista i social als Països Catalans, per a la majoria popular, contra les oligarquies globals i contra el feixisme. No som una minoria nacional, som una nació sense estat que aspira a la seva independència i a una República per a tothom. Actualment, la UE i les seves institucions representen els interessos més agressius contra la pau, el medi ambient i les classes populars, augmenten la militarització i restringeixen drets individuals i col·lectius amb especial violència sobre les persones migrants. Nosaltres impugnem aquesta UE.

Avui la defensa de Palestina no representa només la solidaritat amb la seva població davant el colonialisme, l’ocupació, l’apartheid i el genocidi per part d’Israel, significa també una batalla global per la humanitat, pels drets humans, pel dret internacional i per la sobirania dels pobles. La solidaritat amb Palestina és avui un eix fonamental de l’internacionalisme contra l’imperialisme i el colonialisme, contra el militarisme, i contra el nacionalisme feixista.

Ens cal un programa i una estratègia de l’esquerra independentista per assolir l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Treballar molt i amb convicció perquè aquesta estratègia rebi cada cop més suport social i electoral, i perquè esdevingui determinant, hegemònica. Ens cal reforçar-nos, reactivar-nos, mobilitzar-nos i millorar la nostra organització per assolir-ho. Ens cal esdevenir una organització més àgil i eficaç, amb major implantació territorial i amb més força militant i capacitat mobilitzadora fora de les institucions. Ens cal una participació més activa en les lluites socials i sindicals. Ens cal recuperar l’esperança i la utopia que ens animen i ens empenyen a lluitar.

Com fer-ho? Defensant clarament i amb contundència els nostres principis i objectius, generant conflicte social i polític contra el capitalisme i contra l’Estat a l’espai públic i a les institucions, a escala local, nacional i internacional. Cercant en cada moment les aliances i complicitats socials i polítiques més avinents per sumar i avançar en aquests objectius. Difonent i explicant el nostre programa i aplicant-lo als ajuntaments, defensant el dret a l’habitatge, els serveis públics, la redistribució de la riquesa, el territori i la llengua, treballant amb els moviments socials i sindicals i portant els seus objectius als parlaments. Nosaltres no aspirem només a governar sinó també que la classe treballadora, com a classe nacional, i les classes populars prenguin el poder real, a l’hegemonia. I hem d’aspirar a fer-ho per aplicar un programa d’alliberament nacional i social, feminista i ecologista, fent bona la idea de la independència com a via catalana al socialisme. Hem de crear la correlació de forces i les condicions per a governar amb un programa realment independentista i d’esquerres. Altrament, quan les esquerres no governen amb programes realment transformadors deixen lliure el pas a la dreta i a l’extrema dreta, i l’independentisme perd suport quan no lidera la ruptura amb l’Estat ni un projecte republicà de drets per a la majoria.

Les institucions són també un terreny de lluita i de disputa política per assolir l’hegemonia i el poder, i, en conseqüència, volem tenir-hi la màxima representació i presència possibles, sense renunciar ni al nostre programa ni a la nostra estratègia, i convertir-les en un àmbit de conflicte i confrontació permanents amb el capital i amb l’Estat. La nostra tasca política prioritària no consisteix a reforçar i estabilitzar les institucions, ni en governar-les amb programes aliens i assumint els límits que ens imposa l’Estat, sinó en fer evidents els seus límits i contradiccions, destituir-les, i substituir-les per una nova institucionalitat nacional, sobirana i independentista, republicana, feminista i socialista. Els nostres objectius estratègics només seran assolibles en el marc de processos revolucionaris de ruptura amb l’Estat, amb el capitalisme i amb el patriarcat, no amb la seva reforma, ni amb les regles de joc que ens imposen. L’extrema dreta ens guanyarà la batalla si ens instal·lem en posicions defensives de mínims. Davant la seva radicalitat nacionalista, capitalista, militarista i patriarcal, cal confrontar-hi un programa radical de naturalesa revolucionària.

En el camí podem assolir objectius parcials o intermedis, sempre que aquests siguin expressió i demanda de la lluita popular dels nostres moviments socials i sindicals de referència i comportin una millora objectiva en les condicions materials de vida i en els drets de la classe treballadora, o suposin un avenç objectiu en la ruptura amb l’Estat o en la defensa del territori. Per tal d’avançar en aquests reptes, paradoxalment, un dels objectius prioritaris de la nostra lluita institucional és promoure la lluita popular i la seva autoorganització en moviments i comunitats de contrapoder, i crear les condicions perquè aquest poder popular depassi les actuals institucions, posant-les al servei de l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. El nostre objectiu estratègic no és només governar les institucions, és assolir l’hegemonia i prendre el poder per a destituir-les, i constituir la nova institucionalitat republicana.

No conec cap procés d’alliberament nacional sense que el moviment independentista hagi esdevingut hegemònic i majoritari. Per tant, assolir aquesta hegemonia i aquesta majoria són objectius necessaris. En el proppassat procés independentista aquesta hegemonia ha existit en alguns moments i, en canvi, no s’han assolit els objectius. ERC no ha eixamplat la base ni ha fet que les esquerres siguin hegemòniques en el si de l’independentisme, ha acabat governant amb el programa del PSC i posant els nostres drets nacionals i socials en mans dels límits que la negociació amb el PSOE hi imposi en cada moment. Junts, malgrat la confrontació amb l’Estat de Carles Puigdemont com a president a l’exili, ha tornat a ser CiU, amb un programa cada cop més conservador i prioritzant també la concertació amb el govern espanyol abans que la ruptura amb l’Estat.

Cal, doncs, que l’independentisme canviï de programa i d’estratègia. Per tal que una nova majoria independentista sigui possible caldrà que es construeixi sobre noves bases: la ruptura amb l’estat espanyol i un programa social i econòmic al servei de la classe treballadora i de la majoria popular. La resolució democràtica del conflicte, amb legitimació internacional, només arribarà després d’una fase insurreccional, de trencament amb el règim del 78. No venent fum ni falses promeses. Ni l’autodeterminació serà negociada amb l’Estat sense una ruptura prèvia, ni la UE la facilitarà fins que no sigui un fet consumat. Això comportarà més repressió i un llarg conflicte democràtic, social i polític.

L’1 i el 3 d’octubre, l’Aeroport i Urquinaona ens marquen el camí, el que ha passat després ens marca el camí que no hem de repetir. Ara ens caldrà entrar en una nova fase de conflicte per a construir aquestes noves bases de la majoria i de l’hegemonia independentista als Països Catalans. Ja no és acceptable que l’emplaçament a la unitat de l’independentisme es vulgui continuar fent en base a la negociació amb l’Estat i a renúncies per l’esquerra i al marc nacional. Aquesta via s’ha demostrat no només inútil sinó també contraproduent. Cal aplicar l’Amnistia sense excepcions, però sempre hem dit que sense Autodeterminació pot esdevenir una llei de punt final que reforci l’’Estat i afebleixi encara més l’independentisme. Cal lluitar per l’Autodeterminació ara o tot plegat pot conduir a una major estabilització de l’Estat.

Ens cal promoure un nou moviment popular independentista que pugui ser al capdavant d’una nova fase de confrontació amb l’Estat. Més auònom dels partits i amb més capacitat d’autoorganització per a depassar i desbordar les institucions, per destituir l’Estat i constituir la República, des del carrer, des del territori i des de les institucions, prenent realment el poder. Amb força per sostenir un llarg cicle de desobediència i de conflicte amb l’Estat. Amb un programa democràtic i social que sumi majories per una República inclusiva, justa i de drets.