En el darrer any, els Països Catalans han viscut un cicle electoral sencer amb les eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees. La conclusió és, en línies generals, d’un canvi de paradigma similar al del conjunt d’Europa: una “onada reaccionària” reforça les opcions de la dreta i l’extrema dreta també al nostre país. Un context que, sens dubte, dificulta les opcions d’una ruptura amb l’Estat a curt termini ja sigui en l’eix social o en l’eix nacional. Una situació que s’agreuja pel fet que l’alternativa a aquest auge sigui un PSC-PSOE que l’amnistia i la por a l’extrema dreta han tornat a la centralitat política 12 anys després.
Un PSC més a la dreta i menys catalanista en molts aspectes que llavors, com s’ha pogut comprovar amb les seves polítiques públiques, especialment en clau municipal, la defensa del bilingüisme o el rebuig a qualsevol consulta democràtica sobre el dret a l’autodeterminació del poble català, allò que els seus estatuts fundacionals sí que preveien. En aquest sentit, es fa difícil compartir l’aposta de la direcció d’ERC de fer Salvador Illa President de la Generalitat. A tot això, cal sumar-hi l'esfondrament de l'espai sorgit de "Podemos" i que el projecte de la Unitat Popular amb la CUP com a eix verterbrador ha patit un retrocés sever amb la desaparició del Congrés espanyol, la reducció de diputats al Parlament de Catalunya, de 9 a 4, i també un estancament als municipis, inclosa la incapacitat de teixir llaços estables i a mig termini en el conjunt dels Països Catalans. És precisament d’aquesta situació en va néixer un “Procés Garbí” que ha de cloure abans no acabi aquest 2024.
En aquest sentit, ens sembla important, tenint en compte que formem part de dues de les propostes municipalistes que van resistir a aquesta nova conjuntura, compartir algunes reflexions sobre cap on hauria d’anar una proposta política transformadora, independentista i que pogués recuperar la il·lusió i la capacitat d’incidència dins les institucions. Una tasca que, com bé sabem ha d’anar en en paral·lel a tota la feina que s’ha de fer a nivell de carrer i de xarxes socials perquè sense un impuls social, sense una victòria ideològica, no hi haurà mai un gran canvi polític.
Partim de la premissa que l’estratègia dels últims set anys no ha aconseguit els objectius plantejats i que, per tant, toca replantejar-la i fer-ho a partir de les experiències reeixides que el nostre propi moviment ha teixit durant cinc dècades. I a més a més, entenem que en el context general de l’esquerra catalana, on totes les forces polítiques organitzades viuen en un cert moment de crisi, és necessari articular projectes que parlin clar, que ressituïn la brúixola i que orientin amb força el camí de cap on cal anar més enllà del present i de la investidura del Parlament català. Peus avui i mirada al demà. Cal deixar de mirar només els que sempre hem sigut per començar a dibuixar els que volem ser. I més en una conjuntura on la dreta i l’extrema dreta, espanyola i catalana, tenen recursos, discurs i capacitat d’esquerdar consensos i victòries de la classe treballadora catalana de l’últim segle.
Per nosaltres, una proposta sòlida d’estructuració de la unitat popular ha de passar ineludiblement per cinc elements: municipalisme i construcció nacional; la defensa de la independència del país; l’obertura del projecte i caminar cap un front ampli; un horitzó entenedor i clar sobre què vol aportar el nostre projecte; i finalment la consolidació de lideratges amb qui la gent s’identifiqui. Anem a pams. Comencem per baix. Les limitacions de les institucions municipals són clares i com alcaldes ho vivim cada dia. Tanmateix, hom sap que els Ajuntaments són espais de proximitat i de trobada que permeten, alhora, construir discurs, assajar polítiques públiques i transformar petites realitats. A la vegada, que en un context de cooptació institucional per part d’un partit “staus quo” com és el PSC, una de les poques palanques de canvi i força institucional serà la coordinació que hi pugui haver en clau municipal i per això és necessari que la unitat popular, l’esquerra independentista i els actors amb qui es vulgui treballar comencin a definir propostes municipalistes que permetessin al 2027 canviar la correlació de forces. Avui, només 1 de les 10 ciutats més importants del Catalunya (la xifra és més trista si agafem el conjunt del país) és liderada per un partit de l’esquerra nacional catalana, Girona. Al 2027 n’haurien de ser més. En el mentrestant i fins al 2027, aquells que hi som ens pertoca reteixir el municipalisme que treballa per la sobirania nacional, en el marc de l’AMI i on calgui, i impulsar un full de ruta compartit a centenars de municipis alhora que definim un marc de treball en entitats municipalistes que aposten per la gestió pública dels recursos estratègics com són l’energia o l’aigua.
Perquè hem de parlar d’independència i de sobirania, més enllà dels condicionants institucionals que hi hagi al Parlament. Els últims anys hem estat, tots plegats, segrestats per la repressió i també pel detall de la política parlamentària i això ens ha fet perdre la visió estratègica i a mitjà termini. Ens cal parlar sense embuts dels motius que ens porten a defensar la plena llibertat del nostre poble, que no són cap altres que som una nació, que volem que catalans i catalanes puguem decidir el nostre futur i que sabem, i sinó només cal que mirem les polítiques comparatives, que amb unes institucions catalanes lliures aniríem més lluny amb drets i llibertats (llei d’habitatge, contra el canvi climàtic....). Per la llengua i per tot el que compartim al conjunt dels Països Catalans. Una independència que perquè sigui efectiva passa també per redistribuir poder, riquesa i treball, just a la inversa del que, com sabem, està promovent el sistema econòmic avui en dia. L’estat espanyol i el sistema econòmic actual que són, de fet, els dos pilars del règim que uneixen PSOE i PP.
Cal, però, també, com a conseqüència directa de l’anàlisi del moment i de la incapacitat de connectar amb bona part de la població, descosir costures i tenir capacitat de projectar un front ampli en clau nacional, d’esquerres i transformadora, que reculli els principis fundacionals de la CUP i de tanta altra gent amb qui hem compartit anys i panys de lluites, estones i anhels. És exactament allò que han i que hem sabut fer a tants municipis del país perquè al poble i al barri ens coneixem molts més uns i altres. Una proposta que no té perquè tenir una expressió electoral immediata (o sí), però que segur que ha de permetre compartir i consensuar estratègies i propostes polítiques que puguin agafar envergadura, que superin el marc del postprocessisme i el post 15-M que, com un boomerang, van posant-nos a una casella similar on érem fa 15 anys, però 15 anys més vells. Les comparatives poden ser odioses, però tots sabem que en escenaris de complexitat i de pèrdua d’hegemonia, al llarg del temps ha calgut sumar i molt per evitar derrotes històriques. Per reteixir i reconqueir espais, perquè tenim la capacitat, les idees i la proposta. Avui, qualsevol projecte polític, ha de pensar també, per exemple, en com elabora una estratègia en unes xarxes socials molt més dominades per la dreta i l’extrema dreta del que eren els mitjans de comunicació dels 80 o 90. Allò que consumeixen als joves -i no tant joves- ja no té ni tan sols els mínims criteris ètics del periodisme del llavors. No hi pot haver una ponència estratègica de cap moviment polític avui en dia sense incorporar-hi aquest vector. Abans pensàvem en fer diaris, setmanaris o fanzines. I ara, com afrontem aquest debat?
I si volem arribar aquí, ens cal, sobretot, parlar clar alhora que compressible. Ens cal compartir amb tothom quina societat voldríem si en tinguéssim la clau. Les premisses ideològiques són evidents però quines són les nostres prioritats a nivell concret, de dia a dia? La majoria de la gent no les ha entès perquè no les hem sabut explicar. Les hem de poder explicar de forma senzilla, així ho fan a l'extrema dreta i dreta. I aquí, ens sembla que, més enllà de resoldre el conflicte nacional, la proposta no hauria de distar gaire de sintetitzar-ho en un millorar la vida de la gent en: garantir habitatge, treball digne, drets i llibertats –i aquí cal parlar de seguretat perquè és un fet que preocupa– i defensar un territori, és a dir, model de país, en clau ecològica però també d’equilibri entre grans àrees urbanes i les rurals. I tot, ho hem d’englobar sense perdre de vista un element clau: quina és l’esperança que oferim a les nostres generacions. Ja sigui reaccionària o revolucionària, l’esperança és allò que fa connectar la gent amb un projecte polític. Com a mínim amb els transformadors i aquí, després del 15-M i de l’1 d’octubre, és on més ens haurem d’esmerçar. Com la societat justa, lliure i catalana que ens imaginem la reconnectem amb els neguits, les preocupacions i les necessitats de la gent del país. Alguns han apostat per jornades efímeres però nosaltres, conscients que som en un moment clau, hem de trencar costures del que hem vist i segurament imaginar nous horitzons més enllà del que hem acumulat des del 2017. La política és també emoció i identitat, no ho oblidem.
Finalment, dels últims 15 anys també n’hem après que els lideratges momentanis, de mesos o de dos anys, afebleixen el projecte polític que presentem. A la vida ens agrada generar vincles amb les persones, amb metgesses, mecànics, mestres, operaris i funcionaris perquè ens generen confiances. I això en política institucional és també necessari. A la vida no només la mou la raó i la militància activa. Els Montseny, Companys, Mandela, McGuinnes i tants altres referents històrics no els hem jutjat mai pel temps que foren al càrrec sinó per l’obra feta. I n’hem de ser conscients. Amb límits, evidentment, que ningú pot perdre el món de vista. Però quan es fa tasca en equip, no es pot canviar de tot i de nou cada dos per tres perquè qui té negoci, cooperatiu o no, sap que això mai funciona.
En definitiva, ens trobem en un moment de refundació, de reorganització i de transformació interna i externa. No n'hi ha prou amb una actualització simple, ens cal mirar lluny i atrevir-nos a somniar en gran. La militància d’avui no és la de fa dues dècades i la gent del carrer també ha virat. Es tracta de llegir bé el moment, d’entendre on es troba la majoria de població, els catalans i les catalanes i a partir dels nostres principis polítics ser agosarats, confiar en nosaltres mateixos i sortir a guanyar. Així ho hem fet a Berga i a Girona, amb noms diferents, però amb una voluntat compartida. Es tracta de fer-ho arreu del país. Pel moment, per la gent, per Catalunya i pel conjunt dels Països Catalans.