Comença el curs escolar, el curs polític i també el curs periodístic. Com si hagués de començar alguna cosa de nou, com si l'estiu ens hagués posat el comptador a zero. Quan només ha estat un parèntesi per tornar als mateixos errors de sempre. I a alguns de nous, també. Parlo del que m'ocupa. El periodisme, la comunicació, en tots els seus sentits. El mal que fa veure com s'està perdent l'ofici a canvi del benefici. Que anem pel pedregar i que ni nosaltres mateixos som capaços de defensar una professió que cada cop és menys nostra.

Sobre l'ofici. Quan em pregunto què faria si no fos periodista, no sé què seria. No sé què faria o què faré. Sempre penso en alguna cosa relacionada amb la professió. La que estimo, amb la que m'hi vaig casar, i no m'imagino amb cap altra. Mai em passa pel cap ser cuinera o artista, ni molt menys ser metgessa o advocada. Ni puc, perquè si no seria intrusisme laboral i aquests col·lectius per sort no ho permeten, ni vull, perquè això de tornar a estudiar i reinventar-me cada cop fa més mandra. Però sobretot pel respecte que tinc al meu ofici i a tots aquells que viuen el seu amb la mateixa passió que jo.

Sobre la televisió. La nostra. Fa uns anys que veiem el cuiner que fa de presentador, l'economista que comunica. Un intercanvi de papers que puntualment, i depenent del format, fins i tot fa gràcia. Aquell que en sap molt d'una cosa potser pot comunicar millor que l'altre que en sap una mica de tot. Potser. Són fórmules que en un moment donat han funcionat i que, fins i tot, a mi m'han enganxat a la tele. Però anem amb compte amb la barreja. Que no ens passem de la ratlla i ens acabem cremant tots.

De polítics periodistes en tenim uns quants a Catalunya. Carles Puigdemont, per exemple. Abans de ser alcalde de Girona i president de la Generalitat, era dels nostres. Abans, sí. Però no durant. I aquí és on vaig. No em preocupa l'ordre, què va ser abans de quina cosa. Si no que es puguin compaginar les dues coses. Que Gabriel Rufián, polític en actiu, ara faci de Jordi Évole és un atac al periodisme. Un escàndol. I a la nova tele privada, la que diuen que està de moda, no és el primer cop que passa. Abans hem vist Artur Mas i Josep Rull fent entrevistes. Que sigui un fet puntual potser cola. Que busquin una excusa, potser també. Però que passi d'anecdòtic a convertir-se en habitual ja és una altra cosa.

Que els que ens demanen imparcialitat ara juguin a dues bandes, és intolerable. No tot el que està de moda ha de ser ni benvingut ni acceptable. Si no defensem la professió, si els mitjans de comunicació no valoren els professionals, serem nosaltres, els periodistes, els que passarem de moda. I esperem que aquesta només sigui passatgera.