Que els catalans som una espècie especialment maltractada ja no cal discutir-ho, és així i prou, i tampoc no cal recrear-s’hi. Que des de fa temps ens ha tocat el paper de cornuts i pagar el beure, mira, què voleu, a cadascú la providència li assigna un rol. En temes econòmics, el nostre lloc a l’Estat espanyol és ben galdós. Paguem les factures en temps de vaques magres, paguem les factures en temps de vaques grasses, i quan provem de recuperar una part del que és nostre, aleshores surten els acudits aquells d’avars i gasius.

Tot això no és cap novetat. El que no s’havia vist mai, que jo recordi, és un ministre espanyol recomanant als catalans que apugin els impostos propis per fer front al deute.  Jo pensava que la senyora Salgado era de les més serioses, o fins i tot solvents, del govern que ens ha tocat patir allà a la terra alta. Li havia detectat una mesura i una elegància que no són tan corrents com voldríem. I vés per on, sense adonar-se’n gaire, ha dit la barbaritat més grossa que hem sentit en els darrers anys.

D’entrada, la ministra Salgado ha dit que apugem els impostos, en flagrant contradicció amb el que diuen tots els organismes internacionals i els governs creïbles de la terra. Segurament sap que suggerir-ho a un govern autònom, que a ella li deu semblar de fireta, no atraurà les ires de la comunitat internacional, mentre que si ho anunciés respecte al govern propi, li caurien uns improperis dels que no se senten des que va traspassar el refinadíssim Camilo José Cela. En temes fiscals, endossar als altres allò que no t’apliques tu mateix és, per descomptat, una greu irresponsabilitat.

D’altra banda, és clar, hi ha el cinisme de sempre. Aviam, quin és el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya? El que el mateix govern espanyol ha reconegut, per ser conservadors. I en quants anys eixugaríem del tot el deute públic català? Ben pocs, oi? És d’escàndol que entrem en deute per sufragar territoris que tenen taxes de funcionaris que pràcticament doblen la nostra, que paguem l’aeroport de Barajas i les autopistes gratuïtes que circumval·len Madrid, que rescatem les vies de peatge que dupliquen el mateix recorregut, que... en fi, és de jutjat de guàrdia, per dir-ho amb elegància.

Però el que ja passa de mida, perquè és inhumà, és que calgui cargolar encara més els soferts contribuents amb uns impostos que van a la baixa, que representen una fracció menor de la recaptació, i que amb aquesta eina tan birriosa haguem de cobrir els deliris faraònics i la mala gestió de ZP, l’amic de Catalunya, que té un deute de glàndula de mico i que deixa com a pàl·lida ombra el de l’administració catalana. N’hi ha per deixar de pagar impostos i enviar a pastar els que estafen i abusen i en acabat se’n riuen de nosaltres.

I si us plau, no cansem a la gent dient que el tripartit va dilapidar els diners. Segurament és cert, poc o molt totes les administracions espanyoles ho van fer, i la Generalitat no va ser precisament la més frívola o malversadora. Fugim de les engrunes i anem al tall. Diguem les coses clares; aquí els que gasten són uns i els que paguen són uns altres. I encara pretenen que amb la setmanada que ens concedeixen per a pipes cobrim el tiberi que s’han clavat en els darrers anys. Ni concert, ni orgues ni flabiols. O anem cap a la llibertat o acabarem trepitjats, robats i serem la riota de tot el món i part de la galàxia.