Aquest dimarts s'inicia al Congrés dels Diputats el debat sobre la moció de censura presentada per Vox. S'ha escrit molt sobre el caràcter com a mínim sorprenent que té el fet que el partit d'extrema dreta hagi presentat algú com l'economista i acadèmic Ramón Tamames com a candidat alternatiu a la presidència. Però és possible que la figura de qui va ser dirigent important del PCE durant els anys de la Transició sigui més un símptoma que un episodi pintoresc. Que l'anècdota -la vanitat del personatge, la seva particular evolució- expliqui més un fenomen sense el qual no s'hauria produït l'escena que contemplarem al Congrés. 

La versió oficial de la Transició explica que va ser una retrobada entre vencedors i vençuts, un pacte entre el franquisme més evolutiu, o realista, o intel·ligent, i els sectors més moderats de l'antifranquisme. Això té el seu component de veritat, en funció de les posicions i criteris de cadascú. L'aposta del PCE per una estratègia de "reconciliació nacional" és coneguda. Però també és cert que encara no s'ha estudiat a fons com eren les forces i les elits opositores. 

Hi va haver uns anys en què ningú volia compartir l'estètica d'una dreta nítida. Com succeïa en els països de llarga etapa feixista, els partits d'ordre defugien etiquetes conservadores. Com a Itàlia o Portugal, on les formacions dretanes s'anomenen encara Partit Social Demòcrata o Centre Democràtic. A l'estat espanyol, es reclamaven de sigles "populars": Aliança Popular, UCD, CDS... Certa cultura d'esquerres era hegemònica els anys setanta. Però hi havia en això molt d'estètica i menys de cultura política profunda. Les noves figures sorgides en l'esquerra de la clandestinitat havien nascut en l'Espanya franquista, com molts quadres del PSOE, aviat la gran força dominant del camp progressista. 

La victòria de Felipe González al congrés socialista de Suresnes (1974) va acabar d'engolir el que quedava de la generació que havia fet la guerra. Eren figures noves, en bona part desarrelades de la tradició republicana. Molts d'ells foren actius en les organitzacions universitàries, però procedien de famílies del règim. En molts casos, fills de militars del bàndol franquista: Pérez Rubalcaba, José Antonio Griñán, Manuel Chaves... Per això el tema de la memòria històrica no va ser encetat fins dècades després de la mort del dictador. 

Quants dirigents dels partits d'esquerres a Espanya eren fills de famílies que havien perdut la guerra? Molts dels protagonistes d'aquella Transició, entrats en la maduresa, i enmig d'un retorn dels corrents conservadors, s'han reconciliat amb la que ja devia ser una part de la seva biografia o dels seus referents. El de Tamames, excomunista reconvertir en portaveu d'un projecte neofranquista, no és un cas aïllat. Tota una colla de dirigents rellevants del PSOE felipista s'han anat afegit al llarg dels anys als cors més irats de la dreta espanyola, des de Joaquín Leguina a Enrique Múgica o Alfonso Guerra, ahir suposat heterodox i avui portaveu de l'antisanchisme més desaforat. En tots els casos, un ingredient els aixopluga: el nacionalisme espanyol més ranci, una constant històrica que només s'havia camuflat.

N'hi ha hagut prou perquè la carpeta de la diversitat nacional s'hagi expressat com ho ha fet a Catalunya perquè els camps polítics s'hagin realineat a Espanya. El franquisme va guanyar una guerra civil, però també va guanyar una postguerra que va durar dècades. En una entrevista a La Vanguardia, a la pregunta de com els explicaria als seus excompanys del PCE la seva moció de censura, Ramón Tamames no va poder ser més explícit: "Estan tots morts". La cultura política dels perdedors sempre ha estat feble, fins i tot en els períodes de governs més o menys progressistes. Aquesta moció de censura de Vox només s'entén si es té en compte que la dreta espanyola actual sorgeix de les entranyes del franquisme, però una part de l'esquerra també.