Actualment, no es tracta en absolut de reduir la despesa pública, sinó, al contrari, de canviar-ne la destinació: de despesa politicoburocràtica a inversió en serveis a la ciutadania, de despesa pública centralitzada a descentralitzada, i de fer realitat el principi de subsidiarietat: allò que pugui fer la societat civil, que no ho faci l’Estat.
Entendre com un mateix fenomen l’estat del benestar i una àmplia oferta de serveis a la ciutadania finançats amb fons públics és un error que cal corregir. Atès que, a partir de la defensa dels serveis públics, s’està justificant l’existència d’un gran aparell politicoadministratiu centralitzat que cal reduir. O, dit d’una altra manera, s’està obstaculitzant la posada en marxa d’una reforma que tingui com a principal objectiu la reducció d’aquest aparell administratiu i la seva reestructuració.
A l’estat espanyol comptem amb 69.318 càrrecs electes: 616 a les Corts Espanyoles, 1.187 als parlaments autonòmics, i 67.515 als plens municipals. A aquests càrrecs electes cal afegir-hi els assessors polítics. Segons el CSIF, el total de càrrecs polítics suma al voltant de 100.000 persones. És obvi que, en un sistema electoral proporcional com l’espanyol, en què els partits polítics elaboren les llistes electorals, no és en absolut necessari suportar tanta càrrega econòmica per aconseguir la imprescindible representació política del conjunt de la ciutadania.
D’altra banda, també cal comptabilitzar el personal de les administracions, que sens dubte és molt nombrós. Segons l’INE, el total d’empleats públics és de tres milions i mig, cosa que suposa un 17% de la població ocupada, i que augmenta any rere any. És oportú, doncs, plantejar-se un important trasllat de fons destinats a l’aparell polític-burocràtic cap als serveis públics que satisfan les necessitats socials, educatives, culturals i de salut de la ciutadania.
D’altra banda, gairebé el 90% de la despesa pública està centralitzada a l’Estat i a les comunitats autònomes. L’administració local arriba al 10%, i són els municipis, especialment els de més de 20.000 habitants, els que amb més eficàcia poden gestionar la majoria dels serveis de benestar social, gràcies a la seva proximitat a les necessitats socials, la seva capacitat de col·laborar amb la iniciativa social, generar sinergies d’acció i promoure el compromís ciutadà.
Parlar de l’estat del benestar genera la confusió de considerar “allò públic” com l’Estat, com el sector públic, oblidant que, pròpiament, “allò públic” és allò que es fa en la “polis”, i té un valor pel conjunt de la ciutadania. A més, es menysprea el valor públic de les entitats socials que reinverteixen els seus beneficis, atenent, des de la proximitat, els sectors socials més vulnerables i canalitzant la col·laboració de centenars de milers de ciutadans cap a l’acció social.
Finalment, la defensa a ultrança l’estat del benestar, més que els serveis públics en la seva proximitat, eficàcia i promoció de la igualtat, oblida el principi de subsidiarietat que proclamen tant les Nacions Unides com la Unió Europea: allò que pugui fer l’administració més propera que no ho faci la més llunyana, allò que pugui fer la societat que no ho faci l’Estat.
Davant l’auge dels autoritarismes, la seva defensa de la centralització i els seus atacs a la democràcia i la justícia social, cal defensar-les de manera intel·ligent, reformant allò que no funciona.
En conclusió, els fons públics destinats a la igualtat d’oportunitats socials s’han d’incrementar, sense dubte, però han d’anar destinats als serveis a la ciutadania i complint amb el principi de subsidiarietat.