Podem ha acceptat finalment la humiliació i segurament no podia fer una altra cosa. El pacte de llistes amb Yolanda Díaz garanteix 8 miserables escons a una força política que va començar la legislatura amb la vicepresidència del Govern de Pablo Iglesias i un terç del Consell de Ministres. Per acabar-ho d’adobar, Podem es menja amb patates el veto al seu principal actiu polític, Irene Montero. El que no havia aconseguit el búnquer de la dreta mediàtica, judicial i política de Madrid –fer caure Montero–, ho ha fet Yolanda Díaz. És aquella frase cèlebre del primer canceller alemany Konrad Adenauer: “hi ha tres tipus d’enemics: els enemics a seques, els enemics mortals, i els companys de partit”.

La gent de Podem pot lamentar-se amb raó del paper de Judes Iscariot interpretat per Díaz –és vicepresidenta perquè l'hi van posar ells a dit, la punyalada és de les que fan època–, però farien bé de reflexionar sobre com han arribat fins aquí. Fem memòria: l’hivern de 2015, el braç polític del 15-M liderava les enquestes a Espanya com a primera força amb més de 100 diputats i gairebé el 30% del vot. Avui, vuit anys després, ho ha perdut gairebé tot. Certament, Podem ha patit un acoso y derribo sense compassió per part dels poders fàctics i les seves terminals mediàtiques i policials, però també l’ha patit –molt pitjor– l’independentisme i no s’ha esfondrat. Per què?

Probablement, la resposta estigui en la distància que hi ha entre un estat d’ànim i un espai polític. L’independentisme és la forma que ha pres el catalanisme polític en el moment històric present. L’arbre ha canviat de branques i fulles, però les arrels i el tronc són els mateixos i responen a una tradició política que és estructural a Catalunya: l’independentisme d’avui no s’entén sense les bases ideològiques, polítiques i organitzatives històriques del catalanisme, que tenen el seu origen en el segle XIX. Podemos, en canvi, va cavalcar sobre un estat d’ànim social – la indignació per l’estafa de la crisi financera de 2008– i es va fundar deliberadament al marge de la tradició de l’esquerra espanyola, no com una evolució sinó com una esmena a la totalitat. Quan hi hagut tempesta forta, no hi havia arrels ni tronc per aguantar.

Sempre quedarà el dubte de què hauria passat si en el cicle 2012-2017 el 15-M i l’11-S haguessin cooperat. Certament, les diferències de fons eren molt importants –els uns s’aferraven al marc nacional espanyol i els altres l’impugnaven, els uns impugnaven l’Europa del capital i els altres s’hi adaptaven–, però ni els uns ni els altres van tenir la intel·ligència d’explorar una aliança tàctica en allò que els hauria pogut unir. Al cap i a la fi, els enemics eren i han estat els mateixos: els poders fàctics del règim del 78. Dèiem que no sabem què hauria passat en un escenari de cooperació. El que sí que sabem és què ha passat en l’escenari de no cooperació: ni el 15-M ni l’11-S han aconseguit els seus objectius respectius. Així s’escriu la història.