Ja fa dies que hem descobert quina és l’estratègia de Rajoy per frenar el referèndum del proper 1 d’octubre. Després de mesos de considerable inacció i fent dels tribunals de justícia una nova extensió del poder executiu recentralitzador i criminalitzador del PP, el govern espanyol ha passat a una nova fase ‘post-legalista’ per aturar el perillós referèndum –que, ahir mateix asseguraven que l’havien “desarticulat”, talment com si es tractés d’una organització criminal.

És en aquest context que es pot explicar la irregular habilitació de les policies locals com a policia judicial, la intervenció de les finances catalanes per motius polítics sota una pretesa estabilitat financera –i la inèdita decisió per part del Tribunal Suprem de no suspendre’n l’aplicació després del recurs de la Generalitat–,  el bloqueig de cartes privades a Correus, o les constants entrades de la guàrdia civil a impremtes i ara ja serveis postals, sense disposar d’ordres judicials. És en aquest sentit que hem de contextualitzar la intercepció per part dels agents de la benemèrita de sobres amb notificacions de les meses del referèndum ahir a Terrassa. L’estat va a cop de fets consumats i fa ús del monopoli de la violència del que disposa per intercedir en qualsevol element que pugui fer tuf de referèndum, sense semblar que els importin massa les formes ni el contingut.

La repressió que s’està duent a terme aquests dies a Catalunya, però, no té precedent ni cabuda en l’Europa actual. Aquesta estratègia, tot i que a curt termini pot tenir recorregut, és de difícil sostén en el mig i llarg terme. Des d’un punt de vista intern, les accions dels darrers dies (i les que es preparen!) han generat un rebuig molt important en bona part de la societat catalana i poden estar generant molts incentius a possibles indecisos per sortir al carrer el dia 1 d’octubre –les bases de Podem per exemple han donat ampli suport a participar en el referèndum. Més enllà de l’1-O, la desafecció amb l’estat és una realitat consolidada per una porció molt important de la societat catalana que, passi el que passi a partir del 2 d’octubre no té remei.

També a la resta de l’Estat sembla que alguns moviments s’activen, amb Podem proposant una assemblea de càrrecs electes per forçar Rajoy a pactar el referèndum. Dintre d’aquests sectors comencen a veure clar que el que avui s’està permetent a Catalunya pot esdevenir una manera d’actuar a la resta de l’estat quan es reclamin drets.

Finalment, tot i que els líders dels estats membres europeus fins al moment estan mantenint un perfil baix, mitjans de comunicació internacionals s’estan fent ressò del que passa a Catalunya. La citació del 741 alcaldes ja va activar a la premsa exterior, i l’eventual increment dels actes de repressió en vistes de l’1-O tornarà a posar Catalunya sobre el mapa. I és que, tot i que el món no mira Catalunya, sí que li interessa el que hi passa. I com més passi, més interessats hi estaran i menys predisposats a permetre que, en ple segle XXI, es trepitgin drets individuals i col·lectius de manera tan flagrant en nom d’una Constitució.