La concepció unitarista d’un Estat espanyol de matriu castellana amb una llengua i una cultura avança sense contemplacions, però necessita el consentiment passiu de la societat espanyola. La repressió i la regressió normativa i antidemocràtica no es poden fer efectives si provoquen una reacció per part de la ciutadania. Per això, abans d'actuar, cal preparar el terreny.

Es repeteix el mateix patró contra la diversitat i la diferència. Ho vam viure i comprovar a partir del 20 de setembre de 2017, quan l’Estat va decidir suspendre les garanties democràtiques i constitucionals per aixafar l’independentisme. Van començar a passar coses que aleshores no vam entendre, però que amb el pas del temps van encaixar com peces d’un trencaclosques ben dissenyat i preparat.

D’un dia per l’altre vam començar a sentir idees i conceptes que fins aleshores no eren presents: "tumulto", "sedición", "rebelión", "violencia ambiental", "golpe de estado", van aparèixer com bolets i es van anar repetint una vegada i una altra en els discursos dels membres del govern espanyol, en les declaracions dels dirigents polítics, en els mitjans de comunicació estatals –i també alguns de casa nostra– per anar bastint un relat predeterminat.

Tot plegat va insta·lar en l’opinió pública espanyola una imatge del conflicte polític entre Catalunya i Espanya molt allunyada de la realitat: un moviment pacífic i democràtic es presentava com una insurrecció violenta contra l’Estat de Dret que, naturalment, calia reprimir per tots els mitjans, fins i tot amb la violència si fos necessari.

Així vam arribar a l’1-O, que va ser digerit per la ciutadania espanyola sense gaires dificultats –a diferència de les reaccions de la premsa internacional– i es va preparar el terreny per a unes condemnes penals forassenyades, il·legítimes i motivades únicament per l’afany de repressió de la dissidència.

Potser encara no ens n'adonem, però estan repetint l’estratègia amb l’escola en català, es el següent objectiu de l’Estat després de desactivar el front polític del "desafiament independentista". Ara toca suprimir la immersió lingüística i després residualitzar els mitjans públics, els dos elements que des de Madrid s’assenyalen com a causes de l'"adoctrinament" que ha fet l’independentisme majoritari a la societat catalana.

Així, apareixen com bolets certs conceptes en les declaracions de dirigents polítics, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, destinats a crear un estat d’opinió favorable a l’eliminació del sistema d’immersió a les escoles de Catalunya: "apartheid", "persecució a un nen de 5 anys", "nens que no poden anar al lavabo per parlar castellà", "pedres a la motxil·la", "castellanoparlants com els jueus a l’Alemanya nazi". 

Es prepara el terreny per a la sentència del TSJC, que –no en tingueu cap dubte– imposarà el 50% de castellà a les escoles catalanes. Els jutges, imbuïts per la missió sagrada de defensar la unitat de la pàtria, aplicaran una recepta que no s’apliquen ni tan sols ells mateixos. Les sentències en català no arriben al 7% del total, molt lluny del 25% que consideren imprescindible perquè una llengua sigui vehicular. 

Però no es tracta d’assegurar cap igualtat entre llengües, sinó de preservar el caràcter superior i predominant del castellà i d’arraconar definitivament la diferència i la diversitat, que veuen com una amenaça a la unitat de l’Estat. El cop mortal arribarà i l’opinió pública espanyola s’ho prendrà amb la mateixa indiferència que va provocar-li la repressió violenta de l’1-O i les sentències posteriors. I nosaltres? Què farem nosaltres, que hem entomat i acceptat la repressió policial, judicial i mediàtica?