Amb motiu del 40è aniversari de la creació de TV3, el programa Valor Afegit em va demanar opinió sobre fins a quin punt el nivell de vida del català mitjà havia millorat des d’aleshores. El presentador -Albert Closas- emfatitzava a la introducció que aleshores el nivell de conflictivitat laboral era elevadíssim, amb recurs freqüent a la violència.
Per respondre a la pregunta, ens pot ajudar calcular el poder de compra d’un treballador representatiu, per exemple un oficial de 2a del metall -una categoria que existia i existeix al conveni col·lectiu pertinent. El mateix exercici es pot realitzar comparant el poder adquisitiu d’un treballador que ingressi el Salari Mínim Interprofessional, amb resultats idèntics.
El primer que salta a la vista és que l’alimentació s’ha fet molt més assequible. Dedicant-hi íntegrament el seu salari mensual, aquell treballador podria haver adquirit 870 litres de llet, 515 kg de sucre, 870 kg de patates o 470 kg de pa, mentre que les xifres actuals serien, respectivament, 2.040, 1450, 1020 i 780. Fins i tot l’oli d’oliva, el preu del qual està circumstancialment pels núvols per raons climatològiques, resulta bastant més assequible ara que abans.
Aquest fet és remarcable, perquè el 1984 encara estàvem convençuts que l’explosió demogràfica ens condemnava a una terrible carestia dels aliments un cop s’entrés al segle XXI. Aquest era el missatge del Club de Roma i de tants altres autors (Population Bomb s’havia publicat el 1968 i Els límits al creixement el 1972). L’explosió demogràfica ha tingut lloc tal com estava prevista, de manera que la població ha passat de 4,8 a 8,2 mil milions, però la tecnologia alimentària en forma de plaguicides, herbicides, noves varietats i mecanització ha anat encara més de pressa.
Un altre fet remarcable és l’abaratiment de l’electricitat. Si el salari mensual del nostre oficial de 2a donava per adquirir 6.700 kWh, ara li dona per 15.300.
Un major èxit és l’obtingut amb els productes industrials. Resulta impossible comparar els electrònics, però sí que podem saber que hagués hagut de dedicar el salari de 3 anys a pagar un Volkswagen Golf, quan ara en té prou amb el de 2,3 anys. En canvi, la gasolina s’ha apujat tant que si comptem que amb el VW Golf s’acabaran fent 300.000 km al llarg de tota la seva vida, i malgrat l’enorme guany en eficiència per part d’aquest model, el cost conjunt de l’automòbil i de la gasolina passa a ser el mateix en termes d’anys de salari.
Però el major èxit és sens dubte el del transport. El 1984 volar a Mallorca no estava a l’abast de tothom. Només per pagar el desplaçament, el nostre oficial hauria hagut de dedicar-hi el salari corresponent a 155 hores treballades, mentre que ara li basten amb 19.
Els passius són pocs, però un d’ells és enorme, l’habitatge. Per adquirir-ne un de segona mà i de 80 metres quadrats a Barcelona, el 1984 calia dedicar-hi el salari íntegre de 5,5 anys; ara, en canvi, cal dedicar-hi el de 15 anys.
La conclusió és clara: hem comès un error estratègic colossal. El 1984 ens preocupava l’atur i des d’aleshores ens hem dedicat en cos i ànima a crear llocs de treball sense preocupar-nos d’altres coses, com per exemple de l’habitatge, que per al franquisme havia estat una obsessió.
Quaranta anys després, el resultat és que hem creat molts més llocs de treball dels que calien, la qual cosa s’ha traduït en una enorme immigració i una enorme quantitat de turistes que pressionen a l’alça els preus d’uns habitatges que han crescut molt més lentament.
És, sens dubte, el gran fracàs de la democràcia espanyola i el de l’autonomia catalana.