Que la política catalana estigui més trinxada que un pollastre després del dinar de Nadal no vol dir que no hi hagi alguns elements totèmics, que són tan reiteratius que sovint els perdem el perquè. I ni de vacances ens n’hauríem d'oblidar. Que dura és la vida de l’analista. Recapitulem. Per una banda, que a Catalunya el vot socialista té bona salut i es preveu que sigui així mentre el fantasma del PP dolent i malvat recorri Espanya. De la mateixa manera, mentre el PP no es desempallegui de Vox -sigui amb vinagre o amb aigua calenta- sembla que no podrà tenir complicitats per ocupar la Moncloa. També val a dir que el missatge post 15-M l’ha maquillat Sumar per recuperar l’hegemonia dels comunistes de sempre amb la intenció d’arribar a màxims amb el somriure i no amb el programa. I en l’independentisme -sembla que el catalanisme és com el VHS, que tothom recorda que funcionava força bé, però ningú l’usa- estan contents i cofois perquè tornen a estar de moda. Com? Doncs perquè el resultat diabòlic de les eleccions espanyoles -sí, no pas de les catalanes- els ha posat de nou al focus. La paradoxa és que es dona per descomptat que ERC donarà suport a Pedro Sánchez, ja ho va fer “a cambio de nada” quan s’hi havien d’estar 18 mesos, i, en canvi, el paper de Junts està molt més cobejat, malgrat tenir el mateix pes a Madrid que els republicans i no voler fer política al Congrés.

La trobada d’expresidents d'ahir a Sant Miquel de Cuixà, en memòria de Pau Casals (un home a qui li feia gràcia la política, però no s’hi va acabar de posar), ha volgut ser un símbol d’unitat, per una banda, i de triomf partidista, per una altra. Que el president Puigdemont estigués a Prada de Conflent és bona notícia. És de nou protagonista i fa bé en deixar-se veure, ho hauria de fer sempre, podríem entendre millor què passa sense interferències. Per contra, els xiulets al president Montilla són una mala notícia. No només perquè ens recorda que tenim el país trinxat, sinó que sembla que una part de l’independentisme més pur no només és intransigent, a més és maleducat. Tenir la veritat i estar al costat bo de la història són pressupòsits intel·lectualment pobres però sobretot socialment perillosos.
 
Com deia Mario Moreno en la seva pel·lícula Su Excelencia (1967): “Estem pitjor, però estem millor. Perquè abans estàvem bé, però era mentida. No com ara que estem malament, però és veritat”. Sí senyor/a, Mario Moreno era Cantinflas, antiheroi mexicà, Charlot llatí, que va ser protagonista de moltes sobretaules de televisió fins a principi dels anys noranta, i que sempre m’enganxava amb la seva falsa innocència i el seu dir sense dir. Doncs això, ara els indepes (ja no es diu catalanistes, que és sense lactosa) contents de tenir el focus mediàtic, que sembla el principal interès i sustent de la política d’avui, però amb poc interès per tornar a ser principals. Els pactes i acords són sempre de curta volada, per definició, només amb la continuïtat i la paciència es pot fer política de fons. No us capfiqueu, ara vindrà la Diada i tornarem a repartir les cartes, tothom serà un traïdor, i seguirem xiulant-nos. I malgrat números oficials i rànquings que són super xulos i llaminers la ciutadania està cada cop més farta i no veu utilitat en la política. Ens fa tanta por que, com les parelles que saben el seu final, preferim no parlar-ne.