Tot sovint, en el debat social, trobem idees inqüestionables en la seva certesa quan en realitat són grans mentides a causa de la simplificació del missatge per part de l’opinió publicada (escrita, ràdio o TV). Fa uns dies parlàvem dels “escarnis” però podem parlar avui dels desallotjaments. Hi ha un clima social en contra dels bancs (com a grans causants de la crisi) i un clam a favor de “pobre gent maltractada” que és desallotjada de casa seva. L’opinió publicada, amatent, ens obsequia amb imatges i titulars dramàtics. A més, ens posa en relleu situacions aïllades que mostren la “suposada” certesa de la injustícia.

És cert, que els bancs poden haver incorregut en infraccions (pel que fa al món hipotecari) que han de ser corregits i castigats, sobretot arran de les proclames de la UE, entre d’altres. Evidentment, ningú pot alegrar-se de la situació personal desesperada d’algú que es queda al carrer ni pot romandre insensible al fet: la caritat humana exigeix poder oferir ajuda a l’afectat. Ara bé, fa pocs dies han sortit les dades del Banc d’Espanya sobre els desallotjaments. La realitat és que no hi ha una alarma especial ni una persecució dels “malvats” bancs a els treballadors “pobres i humils”. És cert que hi ha un increment i, és cert, que això provoca casos de perill d’exclusió social. Casos que s’hauran de treballar com a casos d’assistència social i analitzar cas per cas què els ha conduït a una situació tant dramàtica.

Les dades donades per molts mitjans són errònies perquè parlen del nombre de sentències de desallotjament produïdes en els jutjats on engloben primeres, segones i terceres vivendes, a més de solars, locals, etc. També s’incloïen en les primeres dades els lloguers: tant els de Pedralbes com els de Sant Cugat com els Ciutat Vella com de Santa Coloma; els de la costa o els de la pista d’esquí. Els de l’immigrant que marxa com el que ha rebentat la casa per dins després d’un any sense pagar a un propietari que necessitava els diners per pagar la seva hipoteca. Totes aquestes xifres eren barrejades. El primer és mirar la “morositat produïda en el préstec per adquisició de vivenda amb garantia hipotecària” i veurem que estem a l’entorn del 4% (és a dir, 4 de cada 100 no paguen les quotes). Cal tenir en compte que, altra vegada, dins el 4% hi incloem primeres i segones residències. Per a mi és més important lluitar i legislar per al 96% que paguen, que són complidors, que sofreixen, en molts casos, per arribar a final de mes un cop complert el seu deure. En aquest país sovint legislem per minories (que potser requeririen un altre tracte més personalitzat) i oblidem la majoria, el comú: allò que popularment s’anomena la normalitat.

El 2012 es van produir 32.500 (aproximadament) lliuraments de “primeres vivendes” a entitats financeres. D’aquestes, unes 18.300 es van fer de forma voluntària i més de 14.000 van ser amb acord d’extinció del deute (dació en pagament). De les 14.200 que van ser via judicial, 12.000 van ser desallotjades quan ja eren buides i només 2.400 eren ocupades de les quals 350 van requerir la presència policial. Això dóna una xifra del 40% d’acceptació de la dació en pagament per part de les entitats financeres. Tenint en compte que estem parlant d’un estat que té més de 22 milions de població activa dels quals 16,6 milions està ocupat i 6 aturats, no em semblen unes xifres brutals. Repeteixo: sense menystenir ni no voler ajudar a qui ho necessita i qui està vivint situacions dramàtiques i, algú, fins i tot, injustes o plenes de mala sort.

Això ens comporta introduir preguntes desagradables al debat però necessàries per construir una bona xarxa pública i un sòlid “estat del benestar”. D’aquests casos hem de veure quina gestió personal varen fer, quines actituds van provocar la fallida i quin denominador comú hi ha. En funció de les respostes, sinceres, que trobem podrem començar a pal·liar futurs casos, preveient i avisant als nostres joves: via educació, via reforçament de valors com la família, la solidaritat, etc. No podem continuar fent guerres socials sobre grans fal·làcies mentre obviem com obtenim i millorem les eines que ens evitaran caure a l’abisme i ens ajudaran a tenir l’estat del benestar que vulguem, dins del que ens puguem pagar, és clar.