“Perquè les democràcies funcionin, els polítics han de respectar la diferència entre un enemic i un adversari. Un adversari és algú a qui vols derrotar. Un enemic és algú a qui has de destruir”. Fa deu anys que el canadenc Michael Ignatieff escrivia això en un article al The New York Times. Ho feia pensant la seva experiència com a candidat en unes eleccions dures i polaritzades que va perdre per golejada. Una reflexió que era un lament. La frase és extraordinària, però incompleta. En democràcia convé que els polítics es tractin mútuament com a adversaris, sembla clar, però Ignatieff no explicava què fer quan són els rivals els que ens tracten com enemics. Com respondre a la mentida, l’espionatge i la persecució judicial? Com comportar-se davant les amenaces, la deformació populista i l’insult? Què fer en aquesta circumstància?

La resposta la dona un altre professor de Harvard, un americà catalanòfil que de jove va tocar la trompeta a l’Orquestra Ciutat de Barcelona. L’any 2019 Arthur Brooks va escriure un assaig extraordinari contra la polarització creixent de la política americana. El títol del llibre resumeix perfectament la seva tesi a partir d’una cita dels evangelis: “Estima els teus enemics”. Quina paradoxa!
 
Les llengües llatines queden curtes per traduir les filigranes dels evangelis i donen la raó a Heidegger quan deia que només es pot pensar, pensar de debò, en alemany i en grec clàssic. L’amor que els evangelis demanen pels enemics no és l’eros de l’amor romàntic, ni l’storge de l’amor familiar o la philia de l’amor als amics, és una altra cosa. És l’àgape de l’amor desinteressat que el cristianisme va traduir com a caritat i que es pot identificar sense massa tombarelles amb la fraternitat del lema revolucionari. Estima els teus enemics, practica la fraternitat cívica també amb qui no et vol cap bé. Sembla un impossible, però és una clau de judo.
 
La polarització impermeabilitza els bàndols i fa gairebé impossible el debat públic. Ens tanquem de forma progressiva en bombolles d’opinió que ens resulten còmodes i acabem rebent els arguments dissonants amb més menyspreu que ràbia. L’espai central es fa petit i les eleccions ja no es guanyen convencent els del mig sinó mobilitzant els propis i buscant l’abstenció de tots els altres a través del fastigueig.
 
Tot plegat deu ser una bona estratègia per qui té el poder i una majoria suficient al darrere, però és una pèssima idea pels moviments socials i polítics que aspiren a créixer per guanyar una nova hegemonia. La polarització i el conflicte impermeabilitzen les majories existents i fan molt difícil els canvis de posició dels ciutadans sense militància definida. La crida a estimar els enemics és un prec a prendre un camí alternatiu. Oblidar-se dels que criden a l’altra banda i recordar que el debat no s’adreça a l’adversari sinó als espectadors més o menys indiferents que s’hi poden sentir-se interpel·lats. Explicar els perquès de la nostra posició apel·lant a valors compartits. Fer-ho a través d’històries i des d’un esforç per entendre les raons dels altres i les seves veritats. Fer-ho per convèncer els del mig, amb intel·ligència i astúcia.
 
Estimar els enemics és difícil, gairebé impossible. Caldria fer-ho de cor, des de l’empatia i la sinceritat, però n'hi ha prou de fer-ho veure per aconseguir els efectes desitjats. Fake it till you make it. Vist de lluny un combat de judo es pot confondre amb l’abraçada entre dos amics. Estimar els enemics… per guanyar-los.