La setmana que ve farà vint anys que Estopa va publicar el seu primer àlbum, i justament aquell dia, divendres 18 d'octubre, veurà la llum el seu nou treball, el dotzè del seu historial, Fuego. El temps passa voraç, però David i Jose Muñoz són si fa no fa on han estat sempre: fent cançons a la seva lliure manera, sense fingir allò que no són, sense apuntar-se a modes, tractant al públic amb una naturalitat gens fingida..., i omplint cada cop, invariablement, el seu estimat Palau Sant Jordi: aquesta vegada ho faran dues nits, el 14 i 15 de desembre.

La seva és una carrera feta pam a pam, basada en la música i caracteritzada per una notable sobrietat. Estopa no han participat mai a cap talent show, no se'ls ha vist el pèl a la premsa del cor, han dit el que pensaven en matèria política sense capficar-se gaire (incloent-hi el suport a un referèndum a Catalunya, en el qual ells defensarien el no), i cada cop que han acabat una gira han desaparegut una bona temporada de la circulació per fer allò que més els agrada: una vida perfectament normal. No només tenen les mateixes parelles de fa vint anys, sinó una cosa encara més difícil: el mateix mànager.

Al David i el Jose ara els reclamaran perquè vagin a recórrer Llatinoamèrica, però ells en el fons s'estimarien més quedar-se per aquí i no enredar-se amb vols d'onze hores. Els encanta visitar restaurants de cuina innovadora, però encara els frisa més endrapar uns llibrets de llom o uns pinxos amb braves i un ou ferrat al seu bar favorit. Són xicots de mitjana de cervesa i no pas de vins d'alta bodega. I puc assegurar que en el seu nou disc no hi ha reggaeton, ni trap, ni cap gest de modernitat forçada o oportunista. Ni duets amb figures espatarrants: certa veu femenina que irromp en una cançó és de proximitat i confiança.

Sovint no ens definim tant per les coses que fem com per les que no fem, i tractant-se d'Estopa, la tria no deriva tant d'un càlcul meditat sinó més aviat del pur instint. I és així com el David i el Jose esdevenen un cas estrany d'artistes molt populars que no fan moltes de les coses que semblen pròpies dels artistes que són molt populars. Ni sobreactuacions, ni cops d'efecte extramusicals: tan sols un reguitzell de cançons que parlen per elles mateixes.

I un estil que es van inventar a còpia de barrejar la rumba d'Els Chichos que escoltaven a casa amb el rock urbà de l'escola d'Extremoduro i la cançó d'autor apresa de trobadors com Aute. Un segell que, vint anys després, ara ja és seu i només seu, i que es manté sòlid, segur de si mateix, contra vent i marea, en aquests temps en què, com canten Manel a Canvi de paradigma, tothom ha d'estar estressat amb les transformacions que ens amenacen per terra, mar i aire.