La darrera operació policial contra l’entorn etarra ha tingut diverses interpretacions. Alguns analistes han considerat la detenció d’un grup de persones vinculades al denominat “front de presons”, entre les quals hi havia alguns advocats, com una hàbil maniobra per “tornar el protagonisme a l’esquerra abertzale” i debilitar “la pressió” que presumptament es feia des d’aquest grup. Una pressió que buscaria evitar desercions entre els presos que busquen beneficis personals al marge de les directrius de la cúpula terrorista i mantenir la cohesió del col·lectiu. L’“Operació Escac”, com l’ha denominada el Ministeri de l’Interior, seria, doncs, en realitat, una maniobra més per debilitar la disciplina etarra i afavorir la dissolució definitiva de l’organització terrorista i el lliurament de les armes.

Si fos així, si aquesta n’ha estat la intenció, l’“Operació Escac” tindria sentit i no seria fàcil qüestionar-la, fins i tot considerant que pot desestabilitzar la intenció dels dirigents d’ETA partidaris del final de la violència (que per ara són majoria). En una situació com la que vivim el Ministeri d’Interior i el govern de l’Estat han de reforçar aquesta intenció perquè, en definitiva, l’objectiu compartir ha de ser evitar el rebrot del terrorisme.

Però hi ha unes altres versions menys optimistes i uns altres dubtes. L’“Operació Escac” es va desplegar quatre dies després de la declaració de Durango. En aquesta localitat el col·lectiu d’expresos d’ETA es van mostrar partidaris de mantenir la línia actual de la seva organització, de rebutjar la violència, i acceptar la legalitat penitenciària, per poder demanar els beneficis individuals que se’n puguin derivar. Ningú, però, va demanar perdó pel mal que havia fet. El ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, va qualificar la posada en escena d’“orgia repugnant”. La premsa més afí al PP va deixar anar la bilis habitual i el repic de tambors. És una hipòtesi més, com la que justifica les detencions per “deixar que sigui l’esquerra abertzale la que lideri el procés i no ETA”, però podria ser que Mariano Rajoy hagués arribat a la conclusió que ja en tenia prou. Que la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot i la declaració del col·lectiu d’expresos han estat “una derrota” i “una provocació” excessives. Que calia tornar a demostrar qui mana. I donar una satisfacció als col·lectius de víctimes més intransigents.

Fan valdre aquesta darrera versió les declaracions dels dirigents de l’esquerra abertzale. Si les detencions tenien com a objectiu que siguin ells els qui controlen el procés de dissolució d’ETA i no la mateixa organització, com ha filtrat a la premsa una font del govern de Rajoy, no s’entén per què han provocat un rebuig tan intens des de Sortu. I encara s’entén menys l’acord entre el PNB i la mateixa esquerra abertzale que ha trencat un enfrontament d’anys i que va concretar-se en la manifestació de dissabte a Bilbao. El nacionalisme basc i l’entorn etarra han arribat a la conclusió que el govern de Mariano Rajoy, més que ajudar, dificulta el procés de pau. L’“Operació Escac”, doncs, podria haver estat més una demostració de força prescindible, una venjança inhàbil, que no una acció eficaç en l’estratègia per acabar definitivament amb ETA.