Aquesta setmana s'han pogut comprovar les estratègies de l'Estat i dels moviments democràtics al carrer. Crec que s'ha permès veure les limitacions o els encerts d'uns i altres. L'Estat i els aparells d'ordre satel·litzats cerquen el conflicte vandàlic, així com segments de pseudorevolucionaris de tots colors per retroalimentar-se. Només quan l'acció no violenta ben pensada ha actuat, s'ha desactivat l'espiral que permet desfogar la ràbia però que acaba servint al relat de l'Estat.

Haurem de reflexionar al respecte. I per això l'aparició del número 35 de la revista Eines de la Fundació Irla dedicat a la No-Violència com a instrument d'emancipació és molt oportú. Em permeto reproduir parcialment el final del meu article de col·laboració sobre estratègies no violentes, recull de les reflexions dels principals experts en el tema.

Cal fer un tallafocs a qualsevol estratègia i tàctica de violència cruenta o incruenta. Tant Sharp com Popovic adverteixen que els esforços violents cruents o incruents per contrarestar el poder policial de l'Estat usurpador només ataquen «expressions» del poder del contrincant en comptes d'eliminar-ne els fonaments. En canvi, la tècnica no violenta ataca les mateixes fonts del poder dels adversaris, amb la qual cosa actua d'una manera més directa. 

Popovic descriu el repetit incident del grupuscle violent que comença llançant objectes a la policia i després trenca algun aparador. Encara que la resta de milers de manifestants siguin pacífics ja se sap quines seran les fotos i els titulars del diari l'endemà. A partir de llavors el moviment noviolent quedarà tocat i la població potencialment seguidora els deslegitimarà perquè no han tingut l'autoritat per mantenir la disciplina no violenta.

Cal utilitzar el jiu-jitsu polític. La lluita no violenta actua directament contra els adversaris d'una altra manera perquè es pot enfocar amb més precisió sobre la qüestió que està en joc, en comptes de fer-ho sobre forces paramilitars o punts geogràfics que només tenen una relació indirecta amb el conflicte. La naturalesa de la lluita no violenta possibilita als resistents adquirir un suport considerable fins i tot en el terreny dels adversaris i entre tercers.

En canvi, la repressió d'un grup no violent que persevera en la lluita i a més manté la disciplina no violenta provoca el procés especial de «jiu-jitsu polític». Aquest procés desequilibra políticament els adversaris perquè les seves escomeses violentes no troben resistència violenta ni rendició. La brutalitat contra un grup no violent és més difícil de justificar que la brutalitat contra rebels violents.

L'ús de logos i marques populars permeten distingir el moviment no violent i assoleixen àmplia divulgació. En definitiva la comunicació i el màrqueting s'han d'usar a consciència. Per exemple Tsunami democràtic, Marxes per la Llibertat....

Cal fugir de personalismes, s'aconsella també, per tal de dirigir els moviments. Les figures carismàtiques poden donar unitat a un moviment, però el carisma comporta responsabilitat: massa coses depenen d'una sola persona. És millor amb direccions col·legiades i no totes reconegudes públicament per seguretat, però amb l'autoritat que prové de la capacitat d'escoltar i trobar la forma més inclusiva de lluita en cada moment.

La ironia i la sàtira són instruments massa poc utilitzats quan als poders dissuasius (militar, policial, judicial, monàrquic...) els fa perdre l'arrogància que els dóna la força impositiva. L'humor va ser l'arma més contundent del moviment serbi Otpor! contra el règim de Milošević que s'alimentava sobretot de la por. Els serbis van aprendre que la millor manera de lluitar contra ell era mitjançant l'humor i el riure.

Es necessiten objectius factibles i inclusius. La clau és començar sempre amb un objectiu petit i significatiu però assolible, cosa que no exposi a ningú a perdre la vida o a rebre una pallissa. Els moviments i les persones que són capaços d'esmicolar les seves estratègies i transformar-les en activitats més abordables tenen més possibilitats de triomfar que les que formen rotllanes per cridar grans trivialitats.

Cal concentrar-se en algun pilar del poder. Els tirans es recolzen en pilars com els econòmics i aquests pilars són blancs més fàcils que les bases militars o els palaus presidencials. Només cal donar-hi perquè el tirà trontolli i amenaci de caure. Tots els règims, sosté Sharp, es mantenen en base d'uns pocs pilars; si s'exerceix prou pressió sobre un d'ells, tot l'edifici acabarà caient. El primer de tot és decidir quin pilar cal atacar.
Cal un relat i una visió. Perquè la gent segueixi un moviment no violent ha de poder visualitzar una imatge senzilla del futur pel qual lluitaran.

Tots els moviments no violents que han triomfat es fonamenten en creure que el canvi és possible, en somiar en gran però començar pel petit, a tenir una visió de futur, practicar l'humor- activisme i desactivar l'opressió, però, com passa amb qualsevol edifici, no n'hi ha prou amb els fonaments.

Cal la unitat i la disciplina estratègiques. Però la unitat no consisteix a alinear-se tots junts darrere d'un candidat o un tema en particular: la unitat consisteix a crear un esperit de comunitat, construir els elements d'una identitat de grup, comptar amb una organització cohesionada, no deixar a ningú en el camí i cenyir als valors. Consisteix a fer un munt de coses perquè els altres sentin que la teva lluita també és la seva. Sovint consisteix ni més ni menys que en donar-se la mà en una plaça concorreguda o a cantar la cançó adequada.
No menysprear l'adversari, tenir-li empatia i desitjar-se sort.

Els plantejaments per mobilitzar per al canvi poden ser utilitzats per forces adversàries que volen caminar en direcció contrària. La capacitat mobilitzadora dels reaccionaris i dels populistes no s'hauria de menystenir. I alhora hauria de servir per distingir la posició dels qui enfilats al poder atien la reacció, de la gent que és atiada. I faig la segona i darrera al·lusió a Catalunya.

Caldrà distingir entre l'Estat, els seus aparells i els dirigents que ens van amenaçar amb un Ulster, d'aquells ciutadans que per diversos motius (és tasca nostra esbrinar-los i comprendre'ls) voten o es mouen a favor de la reacció.

Finalment, podem fer-ho tot molt bé, però l'adversari encara pot tenir prou poder per impedir l'èxit de la lluita no violenta. I també, en molts casos, factors atzarosos internacionals, econòmics o d'altres poden tombar la sort a una banda o l'altra. Per això cal paciència i persistència.