Quina Europa? Les eleccions al Parlament europeu del 25 de maig ens obliguen a reflexionar sobre Europa, sobre la Unió Europea. I pot ser una bona forma d’encarar la reflexió referir-nos a arguments d’intel·lectuals catalans de prestigi com Josep Ramoneda i Josep Fontana. Josep Ramoneda, el dia 6 de maig, a la Universitat de Barcelona, en l’acte d’inauguració de l’atractiu  Col·loqui internacional “Memòria i Poder: una perspectiva transnacional”, organitzat per l’Observatori  Europeu de Memòries ,que impulsa l’historiador Jordi Guixé, va pronunciar una conferència sobre Europa realment interesant.

Ramoneda es va referir a les crisis existencial, moral i social d’Europa. I va explicar la perversitat de l’argument que destaca que no hi ha alternatives a les polítiques actuals, definides pels mercats i per l’estat més fort, Alemanya, governat per la dretana Àngela Merkel. I es va preguntar si és possible una certa idea d’identitat europea. Per Ramoneda, inspirant-.se en Camus i Semprún, la possible identitat europea es construeix en la lluita contra el nazisme, contra el totalitarisme. En sentit contrari, podríem dir que pels mateixos motius però contraposats, la líder del Front Nacional francès, Marin Le Pen, nega que existeixi la identitat europea. Lògic: l’extrema dreta no es pot sentir identificada amb la lluita contra el nazisme i el feixisme. Per això Le Pen defensa la identitat de cada estat contra la identitat europea i contra les identitats “regionals” com la catalana. Ramoneda proposa que Europa ha de ser un espai obert. Si vam celebrar la caiguda del Mur de Berlín també hem de lluitar contra els murs de Ceuta i Melilla o el mur blau de Lampedusa, construïts a partir del rebuig a la immigració. I per això, podem afegir, Europa hauria d’alçar la veu amb contundència per denunciar l’altre mur de la vergonya que I'estat d’Israel ha construït a Palestina.

Josep Fontana, en el seu llibre Por el bien del Imperio ens ajuda a entendre què està passant a l’Europa avui. Després de la II Guerra Mundial, derrotats el nazisme i el feixisme  parcialment (perquè a l’Estat Espanyol es va tolerar que subsistís fins el 1977) la força dels partits i els sindicats d’esquerres (i per què no dir-ho, la por al bloc comunista) va fer possible la construcció de l’estat de benestar. A diferència del model dels EUA, a Europa es van impulsar els serveis públics bàsics: la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials. Ara, el pretext de la crisi ha portat als poders econòmics a tirar enrere, a desfer les conquestes aconseguides, per apropar-nos a un model més semblant al dels Estats Units, quan paradoxalment Obama, tímidament i amb problemes, vol acostar la sanitat americana al concepte europeu. Darrera les mesures impulsades per la Unió Europea, a Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia, Espanya, Catalunya, i ara a França, es mouen interessos ocults que malden per privatitzar allò que fins ara ha estat públic.

El debat europeu. El dia 15 de maig es va celebrar a Brussel·les un debat entre els cinc candidats de les principals forces polítiques europees. La forma de debat va ser àgil i atractiva: tant que estaria bé que TV3 (que va deixar passar la magnífica oportunitat de retransmetre en directe l’acte i el va relegar al 3/24) l’adoptés pels debats catalans, superant així l’encarcarament actual. El debat ens va permetre visualitzar dos blocs: el dels que fins avui han governat Europa (populars, socialistes i liberals) i el bloc alternatiu que vol construir una Unió europea diferent: els Verds i l’Esquerra europea. Fins i tot la imatge dels quatre candidats i la candidata ubicava a cadascú al seu lloc.

Quan es celebren eleccions és obligat analitzar la tasca del govern sortint. La manca de qualitat democràtica de les institucions europees ho complica. Però ara que per fi sembla que votarem el president o presidenta de la Comissió Europea és obligat recordar que la Comissió sortint, la que ha aplicat i ha obligat a aplicar les anomenades mesures d’austeritat, ha estat integrada per 13 membres del Partit Popular (on s’integren el PP i Unió Democràtica), 8 liberals (grup del que forma part Convergència Democràtica) i 7 socialistes ( on s’ubiquen el PSC i el PSOE, que fins i tot ha disposat de la vicepresidència que ha exercit Joaquin Almunia). Per això sona ridícula la campanya socialista que es basa en afirmar que Europa ens ha imposat retallades, quan qui ens ha imposat les retallades ha estat la Unió Europea governada entre d’altres pels mateixos socialistes. I encara sona més ridícul que Pere Navarro acusi a Mas de que si fos alemany votaria a l’Àngela Merkel, quan qui ha votat la senyora Merkel com a primera ministra  ha estat el Partit Socialista (SPD) del que forma part el candidat socialista Martin Schulz. I també soc pocs creïbles els intents dels liberals i del senyor Tremosa de desmarcar-se d’unes polítiques que ells mateixos han construït  al costat dels populars. La candidata dels Verds, Ska Keller, i el candidat de l’Esquerra europea, el líder de Syritza, Alexis Tsipras, van demostrar que existeixen alternatives i voluntat de construir polítiques alternatives. I l’èxit de Syritza a la primera volta de les eleccions regionals i locals a Grècia ho ratifica.

I per a sorpresa de molta gent, la moderadora del debat va introduir el tema de Catalunya i Escòcia: un fet d’una gran transcendència que demostra que, en contra del que alguns defensen, la qüestió catalana ja forma part de l’agenda europea. D’entrada cal destacar la normalitat amb la que els cinc candidats, cadascú des de les seves posicions, van respondre la qüestió. Contrast evident amb el trist i empobridor “debat” a dos organitzat a TVE pel PP i el PSOE: tot i que el popular Juncker i el socialista Schulz havien afirmat feia pocs minuts que el tema català era una qüestió interna de l’Estat espanyol, els dos caps de llista de PP i PSOE no van ni tan sols esmentar la qüestió.

Però si tornem al debat europeu podem analitzar si les forces polítiques catalanes han fet els deures en relació a aquestes eleccions: calia aprofitar el procés electoral per explicar el cas català i aconseguir suports dels principals partits polítics europeus. El popular Juncker, del grup d’UDC, tal com era d’esperar, va afirmar que era una qüestió que depenia del marc constitucional espanyol i va expressar el seu suport a Rajoy; el socialista Schulz, especialment decebedor, va recordar que la UE no és un sistema federal i que esta integrada per estats sobirans, va separar el cas de Catalunya del d’Escòcia i ens va reenviar a la Constitució espanyola. El liberal Verhofstadt, aliat d’Artur Mas, també va afirmar que era una qüestió interna d’Espanya tot i que va demanar respecte per l’opinió dels catalans: bastant poca cosa, tot i que no ens trobem en situació de menysprear- ho. Alexis Tsipras, en la línia de l’esquerra clàssica, després de defensar el dret a l’autodeterminació, va apostar per enfortir l’autogovern d’Escòcia i Catalunya sense tocar fronteres a través d’un model federal; i finalment l’ecologista Ska Keller, clara i contundent, tal com havia manifestat fa pocs dies al Baix Llobregat, va defensar el dret a decidir dels pobles i es va comprometre a acceptar a la UE  una Escòcia i  una  Catalunya independents  si el poble vota aquesta opció.

Des del meu punt de vista, matrícula d’honor per la Ska Keller, notable per a l’Alexis Tsipras; aprovat justet pel liberal, i suspens sense apel·lació possible per al socialista i el popular. No deixa de ser curiós que a Catalunya, la coalició d’ICV-EUIA, aplegui de forma excepcional avui però amb projecció general de cara al futur, als dos candidats que varen propugnar l’Europa alternativa tant pel que fa a la política econòmica i als drets socials com pel que fa al dret a decidir. Conclusió: Iniciativa ha fet els deures, com els va fer el 8 d’abril aconseguint que Izquierda Unida votés al Congrés dels Diputats espanyol a favor del referèndum del 9 de novembre.

De vegades la voluntat d’explicació tranquil·la proporciona més fruits que les proclames abrandades. I ara es pot comprovar cóm és d’important formar part d’alguna de les grans famílies polítiques europees: ERC no disposa d’aliats ni a l’Estat espanyol ni a Europa; i això, que alguns  interpretaran com a signe de puresa, no és res més que una expressió de feblesa de cara al procés sobiranista. Suposo que les expectatives d’ERC de votar al candidat socialista Martin Schulz, desprès del debat hauran desaparegut. I seria interessant que l’Ernest Maragall aclareixi si pensa votar al candidat socialista, en cas de sortir elegit eurodiputat. ERC després de dijous no té més alternativa que donar suport  a la candidata d’ICV a la Comissió Europea, Ska Keller. I si al final ho fa, estic convençut que l’amic Terricabras tindrà la valentia intel·lectual de reconèixer que Iniciativa, el Raül Romeva i l’Ernest Urtasun han fet els deures europeus; cosa que no pot dir gairebé ningú més.