Jordi Jané va arribar al Govern quan Convergència va decidir trencar amb Unió l'estiu del 2015. Diputat al Congrés dels Diputats amb llarga trajectòria -havia estat membre de la mesa- i de tracte especialment amable, coneixia bé els passadissos del Madrid del poder, tant polític com judicial. Artur Mas el va fer conseller d'Interior per substituir Ramon Espadaler i va continuar ocupant la mateixa plaça quan Carles Puigdemont va arribar al Palau de la Generalitat. La primavera del 2017, quan s'avançava cap al referèndum unilateral, va ser una de les poques veus que va parlar amb coneixement de causa -havia estat en contacte amb membres de l'alta magistratura de l'Estat- sobre les conseqüències que es derivarien de portar el xoc amb la Moncloa fins a les últimes conseqüències. És els pocs, de fet, que va advertir que s'atacaria el patrimoni personal dels dirigents del procés -el Tribunal de Comptes ha estat l'escenari d'aquesta batalla- i que va advertir del risc seriós de presó. Va acabar deixant el Govern el juliol abans del referèndum, juntament amb quatre consellers més del PDECat, fets un sac de nervis.

La història de Jané serveix per il·lustrar dues evidències: com l'Estat ha actuat sovint de forma impune a l'hora de combatre l'independentisme -creuant línies jurídiques que poden passar factura a Europa, com s'ha demostrat amb les euroordres- i com bona part del moviment ha tingut falta d'informació sobre com funciona el Madrid del poder. Revisitar el primer volum de les memòries periodístiques de Pedro J. Ramírez permet comprendre, també, fins a quin punt estan interconnectats els interessos de la judicatura i de la política a la capital de l'Estat. Un dels errors clau de l'independentisme de la tardor del 2017 va ser menystenir l'abast de l'externalització que va fer el govern -covard- de Mariano Rajoy de la resolució del conflicte. Un cop desfermat el trident de la Fiscalia, l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, el retorn al terreny de joc de la política -on l'independentisme sí que va jugar bé les cartes, almenys fins el dia del referèndum- era inviable. Amb presos i exiliats, l'equació quedava coixa.

Una simple enumeració de fets serveix per dimensionar l'abast de l'estratègia de l'Estat, com radiografiava aquest dimecres Bernat Surroca a Nació: un ciberatac a gran escala que va comprometre serveis bàsics -i, per tant, el dia a dia de ciutadans independentistes o constitucionalistes- i el funcionament bàsic de la Generalitat durant el 9-N; violència policial contra votants indefensos en la jornada de l'1-O; presó incondicional contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per una manifestació davant la conselleria d'Economia; presó incondicional per als membres del Govern que no van encetar una nova etapa a l'estranger; desposseïment d'actes de diputat aplicant articles del codi penal reservats fins aquell moment a sospitosos de terrorisme; i espionatge a rivals polítics de dubtosa legalitat. Tot plegat és reprovable, tot i que els costos per a Espanya no han estat excessivament elevats a nivell reputacional: Pedro Sánchez, per exemple, es passeja còmode per l'escena internacional i, cinc anys i mig després del referèndum, Catalunya ja no és una carpeta prioritària a les cancelleries.

La gran pregunta, que encara no s'ha respost amb tota la sinceritat possible, és aquesta: algú va tenir en compte fins on estava disposada a arribar Espanya per frenar el procés? Aquella frase tan utilitzada per representants polítics de primer nivell i presumptes gurus -hi ha qui encara veu en qualsevol racó un episodi fonamental per culminar la independència- basada en què "Europa no ho permetrà" ha demostrat sobradament els seus límits. Perquè amb el pas dels anys s'ha constatat que Europa no només ho ha permès tot, sinó que ho tornaria -ells sí- a fer. Aquesta dinàmica només es pot revertir, en forma de victòria jurídica però també moral, si Puigdemont pot tornar a Catalunya en llibertat. Un moviment, l'únic, que podria causar un escenari de desestabilització tant al Parlament -on Sánchez, sorpresa, no compareixerà per l'espionatge a l'independentisme amb l'eina Pegasus- com al Congrés dels Diputats.

És legítim voler fer la independència. Legítim, raonable, comprensible i democràticament inatacable, perquè una nació hi té tot el dret. Encara ho és més impulsar un referèndum acordat, possiblement el camí que connecta amb més sensibilitats del país i que suposa la solució òptima per desencallar el conflicte. Però potser, de cara a la nova etapa que s'intenta obrir, les bones intencions han d'anar acompanyades d'un mapa més precís sobre el poder -i els poders- de l'Estat, les seves complicitats internacionals i l'entramat que sustenta Espanya tal i com funciona des de la Transició, o des d'abans. Qualsevol full de ruta que no tingui en compte aquesta variable està condemnat al fracàs, perquè quan es comença una guerra el principal deure és conèixer l'enemic amb precisió. Els punts febles, que hi són, però també els punts forts.