Europa pot ser l’ase dels cops dels xocs i acords, entre les autocràcies de Trump, Putin i Xi Jiping per repartir-se al món, des de l’Àrtic a l’Àfrica. I és la diana del projecte de la tecnoligarquia global contrària a l’economia de mercat i a la democràcia. En ambdós casos, l’Europa democràtica i social fa nosa. Llavors la Unió Europea es fa conscient dels quatre grups de possibles grans amenaces. Els desastres naturals: inundacions, incendis, sequeres, derivats dels canvis climàtics i terratrèmols. Els desastres provocats per l’activitat humana: accidents industrials, tecnològics i pandèmies, o macrodelinqüència. Les desestabilitzacions provocades per les amenaces híbrides: sabotatges d’infraestructures crítiques, ciberatacs, campanyes de desinformació i agitació violenta. I finalment, els enfrontaments armats provocats per l’esclat del mapa d’equilibris geopolítics que tornen al segle XIX.

Les emergències provocades pel canvi climàtic i pels brots epidèmics deguts a l’activitat humana ja han llençat senyals d’alarma. Europa va conèixer el patiment per la dependència externa de material i substàncies mèdiques durant la COVID, la interrupció de les cadenes de subministrament de components industrials i la constatació que els productes estratègics com els xips o l’energia estan en mans alienes. Aquests fets han començat a fer girar la política europea cap a la necessitat d’una emancipació en la producció industrial i en l’expertesa en les tecnologies punteres.

Però, en els darrers temps, també s’han destapat les febleses europees davant la inseguretat creada per la sofisticació de la macrodelinqüència internacional i pel gir autoritari de molts estats que aprofitant el retorn d’una geopolítica pròpia del passat, estan aplicant la força en les relacions internacionals, ja sigui a través de l’amenaça militar o de la guerra híbrida. L’Amèrica i l’Europa democràtica no és que fossin uns exemples angelicals en l’ús i l’abús dels mecanismes de la guerra híbrida. Ara bé, el contrapoder dels electors i dels mitjans de comunicació i, hem de creure que, una sincera adscripció als valors democràtics dels governants, hi posaven límits. Ara, s’han trencat aquests límits. I això ha esdevingut un campi qui pugui. Per tot això, les crides europees davant dels reptes de la gran delinqüència, el terrorisme, els ciberatacs per a la desestabilització i la guerra armada, justifiquen la millora i l’increment de recursos dedicats a la seguretat. D’on sortiran aquests recursos i qui en gaudirà, ja són figues d’un altre paner.

Començant per casa, en la llista de 27 clústers acreditats a Catalunya, no n’hi ha cap de seguretat i emergències. Fora d’aquesta llista, existeix la DCA-NewSpace que integra 114 empreses, centres de recerca, administracions i altres entitats d’una nova economia basada en la democratització de l’espai i en la indústria aeroespacial gràcies a l’ús de satèl·lits més petits. Catalunya té un sector de ciberseguretat amb unes 500 empreses que donen feina a més de 10.000 persones, format majoritàriament per pimes, i es dedica a la protecció, a l’àmbit de la identificació dels ciberatacs, en la resposta  i en la recuperació davant d’aquests episodis. Finalment, en l’àrea pròpiament militar, hi ha Madrid, que concentra més del 50% de les grans empreses del sector; i per darrere, Andalusia, el País Basc, Castella-la Manxa i Catalunya, que representa només el 4,12% del total, amb un centenar i escaig d’empreses. 

Com exemple de les nostres potencialitats, fa poc apareixia una entrevista a la catalana Roser Roca-Tohà que va for­mar part de l’equip encar­re­gat de desen­vo­lupar l’A380, l’avió comer­cial d’Air­bus més gran de món, i ara comanda la uni­tat pio­nera de drons que el con­sorci aeronàutic euro­peu té a Bar­ce­lona. Air­bus Geo­Tech, desenvolupa pro­duc­tes rela­ci­o­nats amb la car­to­gra­fia en dues i tres dimen­si­ons i una tec­no­lo­gia d’obser­vació de la Terra des de l’estra­tos­fera. I col·laboren en desenvolu­par una pla­ta­forma HAPS, ano­menada Zephyr, que vola amb una pla­ta­forma d’ala fixa, 100% solar i té sen­sors i càmeres d’obser­vació de la Terra per qualsevol ús que calgui, per exemple la prevenció o mitigació de les catàstrofes naturals.

Perquè, amb una visió integral de la seguretat, a més dels subsectors aeroespacials, de ciberseguretat o militar, cal abordar els reptes dels desastres d’origen natural o humà. I en aquest camps gaudim d’institucions preparades com l’Institut de Meteorologia, l’Institut Cartogràfic, el Servei de Trànsit, la Protecció Civil, els Bombers, l’ACA, els Centres sanitaris, els Guàrdies forestals o els Mossos d’Esquadra que són experts, consumidors de tecnologies i possibles innovadors d’aquestes. La Generalitat hauria de liderar la col·laboració pública-privada en aquests camps i promoure un clúster integrador de tots els àmbits implicats.

Ara bé, tornant a ampliar el focus, la qüestió central en aquests afers és qui hi inverteix i si ho fa a escala europea o, estat a estat; qui controla els controladors; o qui ens defensa dels defensors. En pocs dies han aparegut notícies que fan reflexionar sobre tot plegat. D’una banda, augmenten els casos de detecció de tràfic i producció de drogues a gran escala, amb mètodes cada cop més sofisticats i que rematen la degradació de les societats occidentals instal·lades en l’individualisme i l’hedonisme. Segons un reportatge de Tv3, el comandant cap del grup de drogues de la Unitat Tècnica de Policia Judicial de la Guàrdia Civil diu que: "Ens estan inundant amb cocaïna". La cocaïna entra a Europa pels ports de mercaderies. Fins fa poc Anvers i Rotterdam encapçalaven la llista de decomisos. L’enduriment policial i la sensibilització ciutadana han fet disminuir el seu pes a favor de les costes i ports de la península. Ara a l’Estat espanyol hi entra el 40% de la cocaïna que arriba a Europa. A part de l’extensió del consum, l’altra conseqüència és, la major presència d’organitzacions criminals que usen més armes de foc i armes llargues militars. Bertrand Monnet, professor de l'EDHEC, especialista en economia del crim, autor de la sèrie "Narcobusiness" advertia de l’ús espectacular de les noves tecnologies, la cibernètica i la missatgeria xifrada per part dels narcotraficants.

Al mateix temps, aquesta mateixa setmana, Joan Arús explicava com a instruments tecnològics ideats per combatre el terrorisme o la ciberdelinqüència, són usats per perseguir la dissidència política. Arús, pre­si­deix Sen­ti­nel Alli­ance, asso­ci­ació inter­na­ci­o­nal de vícti­mes de pro­gra­mari espia mer­ce­nari, que combat les crei­xents ame­na­ces de vigilància abu­siva, desin­for­mació i ús malin­ten­ci­o­nat de la llei (law­fare). Com a mínim, 75 governs uti­lit­zen aquests softwa­res.  Citi­zen­Lab va acre­di­tar que almenys 65 per­so­nes havien estat espi­a­des a Cata­lu­nya. I aquest ús fraudulent de la tecnologia que hauria de servir per la seguretat ha comportat la inseguretat. I això ha passat en període Rajoy i en període Sánchez. I aquest encara ho tapa.

I per acció o omissió, els partits del règim PPSOE han incitat o encobert el CNI, ja implicat amb Pegasus, en el cas de l’imam de Ripoll, Es-Satti, que ara resulta (notícia de la setmana) que va estar cobrant fins l’últim moment 500 euros mensuals de l’Estat i que el CNI, per dissimular, va destinar els seus responsables a Panamà i Colòmbia; bones destinacions vinculades al narcotràfic. Com també és notícia la detecció d’una cèl·lula catalana que abastia de drons a Hezbolah.

Així, que Sánchez es faci la foto amb els principals directius de les grans empreses de defensa i telecomunicacions espanyoles i reafirmi la seva voluntat d’acostar-se a la inversió del 2% del PIB en defensa, a mi no em tranquil·litza. Primer, perquè aquesta xifra ja està superada de fet per partides camuflades a tots els ministeris que acaben a l’àrea militar. Segon, perquè al mateix temps Sánchez es nega a la presència militar en el front de la invasió russa, seguint la tradició franquista de la no-bel·ligerància destinada a nedar i guardar la roba. Tercer, perquè la prioritat històrica d’un exèrcit com l’espanyol és l’augment de la base social del règim, amb més militars que mai, però amb equipaments obsolets i ridículs comparats amb els veïns francesos i marroquins. Quart, perquè sistemàticament per raons geoestratègiques internes, Catalunya (Països Catalans) és apartada del mapa de la indústria de seguretat. Ja m’ho deia fa anys un diputat socialista especialitzat en temes militars: “l’estat no facilitarà mai l’establiment d’indústries militars a Catalunya”. De fet, quan el president Maragall va intentar captar una fàbrica d’helicòpters militars per empènyer un clúster aeronàutic, el premi se l’emportà Bono. I ara mateix, en els plans industrials de defensa hi figuren només quatre corredors: “el Norte, el de la Plata, el Sur i el Centro-mediterráneo (de Madrid a Múrcia)”.

Crec que, des d’una òptica de socialdemocràcia nacional catalana, pensant en la majoria de la població i no en minories hiperideologitzades, en l’actual moment global, Catalunya hauria de ser partidària de fer créixer la seguretat i la indústria que l’alimenta a Europa i a Catalunya. Ara bé, parlem d’Europa unida en un sistema comú de seguretat, defensa i previsió d’emergències. No d’un campi qui pugui de cada estat, on ja sabem el mal ús que en faria l’estat espanyol, per ineficient i pel destí. I parlem d’una Europa unida, capaç d’acorralar qui vulgui dinamitar-la com Orban.

Europa mateix, si vol convèncer a tots els seus ciutadans de què cal, ha de compensar el rearmament unificat amb més democràcia, amb més control parlamentari sobre el Govern Europeu, amb l’expansió del paper de la justícia europea. En definitiva, una esquerra nacional ha d’estar a favor de reforçar el poder executiu comú europeu en tots els camps, i al mateix temps reforçar els altres dos poders: legislatiu i judicial. Perquè tornem a la pregunta: qui controlarà els controladors i qui ens defensarà dels defensors?