El projecte Eurovegas ha donat lloc a un cert debat sobre la seva oportunitat, el seu interès i la seva conveniència per a la economia i la societat catalana. Un debat polític, econòmic, social i de valors que, en algun cas, i com passa massa sovint en aquest país, s’ha mogut pels viaranys dels estereotips, de la suposada superioritat intel·lectual, de l’autisme i del menyspreu als arguments dels altres. És una llàstima perquè és un projecte important tant des del punt de vista econòmic, com social, com territorial, com des de la perspectiva dels valors.

Tots entenem que el govern de la Generalitat, com el país, es troba en una situació molt difícil: recessió, atur molt elevat, dèficit públic elevat i difícil de reduir, poc marge de maniobra política, etc.. Tanmateix, aquesta situació no és cap excusa per a intentar evitar un debat a fons sobre el tema. Així, no sembla massa seriós que el govern digui que, de tot el projecte, només un 2% estarà dedicat al joc, ni tampoc massa adequat dir que en l’actual situació de crisi no és pot ser “llepafils” o que “la cultura del no et porta a l’ensorrament d’un país” (per cert, anem amb compte amb el populisme basat en la utilització dels aturats per a justificar qualsevol cosa, no sigui que ens hi acabem fent mal). D’altra banda, alguns analistes “suposadament seriosos” i que tendeixen a estar bé amb el Govern, especialment segons qui el tingui, ens han deixat també algunes “perles” destacables: “... crec sincerament que tant els inversors americans com els nostres governants no plantejaran cap bogeria, més enllà de l’estatus que ja té Las Vegas als EUA”; i, des d’aquest punt de vista, s’ha parlat de·”boicot purista”, ingenuïtat progre”, “frivolitat irresponsable”, etc.. Ara bé, a aquestes alçades la gent ja sap perfectament què significa Las Vegas, perquè la gent viatja, navega per Internet, ha vist “El padrino” i tantes altres pel·lícules o sèries de televisió i, per tant, és difícil fer-nos combregar amb rodes de molí. Escoltem a Roberto Saviano, que sap molt bé de que parla, quan diu que si el projecte tira endavant Catalunya “es convertiria oficialment en el centre de blanqueig mafiós d’Occident”. D’altra banda, el promotor (Sheldon Adelson), és especialista en tenir complexos d’aquest tipus a països o zones (Las Vegas, Macau, Singapur) amb salaris mínims baixos, contractes molt flexibles i acomiadament lliure.

Aquest és un projecte amb una imatge de marca molt clara: Las Vegas, els jocs d’apostes, el diner fàcil i ràpid. Una activitat que no requereix cap mèrit, cap talent, cap esforç. A l’altra extrem del que fa anys que diem que volem que sigui el nostre país, d’actuacions capaces de relligar economia i cultura, de trobar la cooperació entre negoci privat i país amb un projecte ambiciós, i que estimulin valors com l’esforç, el talent, la innovació, el coneixement, etc. Tampoc és de rebut que se’ns digui que amb aquest projecte atraurem el turisme de qualitat. Evidentment, Las Vegas no és el mateix que el turisme de borratxera però tampoc és el turisme de qualitat. Aquest darrer difícilment pot ser un turisme massificat com el que suposaria el projecte Eurovegas. El turisme de qualitat s’identifica més aviat amb nivells de renda mitjos-alts, amb l'“slow food”, amb el turisme de proximitat, lligat a la terra, la història, la cultura, la identitat, etc.

L’Eurovegas i el seu promotor són un exemple extrem del capitalisme de preeminència financera (el que Hyman Minsky en va dir el “money manager capitalism”), funcionament del qual ha estat la causa principal tant de la gran crisi financera i econòmica actual com de la crisi del model de creixement basat en l’economia financera de caràcter especulatiu. Conseqüentment i evidentment, aquest tipus de projectes, i aquesta mena de promotors, no podran ser una solució per a la crisi ni per a aconseguir un model de creixement més competitiu.