No hi ha cap raó perquè saltin les alarmes, perquè el Barça no disposa del seu millor jugador -Lamine Yamal-, se li ha lesionat el primer porter amb cara i ulls que té la primera plantilla en últims anys -és el cas de Joan Garcia- i encara està trobant el ritme competitiu en una arrencada de temporada sempre complexa per les aturades de seleccions. Però sí que hi ha elements per pensar que l'equip no és exactament el mateix de l'any passat, que es troba a faltar el lideratge d'Íñigo Martínez en el sistema defensiu de Hansi Flick i que continuen persistint dubtes sobre dues figures amb ascendència al vestidor -Ronald Araújo i Frenkie de Jong- que no són líders al terreny de joc. 

Més enllà de les qüestions futbolístiques, que amb Hansi Flick estan en bones mans, la situació del primer equip, sumada a una altra tanda de partits internacionals que s'allargarà tota aquesta setmana i la vinent, comporta que es posi el focus en altres carpetes vinculades a la governança del club. A aquestes alçades resulta repetitiu, però sempre que s'aborda la segona presidència de Joan Laporta és necessari recordar l'herència desastrosa de Josep Maria Bartomeu, combinada amb la gestió revengista encapçalada en el seu dia per Sandro Rosell. Entre tots dos van demolir el millor Barça de la història, sense que una part de la premsa, ara fiscalitzadora, posés el crit al cel. 

El problema per a Laporta és que ja porta quatre anys en el càrrec i l'herència, tot i ser pesada, no pot explicar-ho tot. És culpa de Bartomeu la situació econòmica del club? Per descomptat. Però les expectatives, frustrades cada dos per tres, sigui per raons administratives o polítiques, de tornar a l'Spotify Camp Nou són únicament imputables a la junta actual. És el president del Barça qui va promoure un anunci en el qual es deia que el retorn es faria el 10 d'agost. Les obres van tard? Potser millor explicar-ho. El soci, amb més o menys entusiasme, pot acceptar una tercera temporada a Montjuïc. Però agrairia, segur, que els plantejaments fossin clars des del primer moment, sense giragonses. 

Per això és tan perillós per al màxim dirigent blaugrana que la pilota deixi d'entrar. Perquè no és el mateix afrontar unes eleccions, previstes per l'any vinent, amb una col·lecció de títols sota el braç i una nova generació gloriosa sorgida de la Masia -Lamine Yamal, Pau Cubarsí, Marc Bernal, Alejandro Balde, Marc Casadó, Èric Garcia, Gerard Martín- que fer-ho amb derrotes al camp i un balanç econòmic que dista de l'excel·lència. Segur que Javier Tebas no ho posa senzill, però resulta estrany que el Barça encara no compleixi amb les normes del fair play financer després d'alleugerir la massa salarial -desbocada en la funesta etapa anterior- i vendre's part dels actius del club. 

Un fracàs esportiu desviarà l'atenció cap a aspectes més espinosos. Al Barça ha estat sempre així, i també a l'inrevés: autèntiques negligències als despatxos s'han premiat amb victòries a les urnes, com el 2015 amb el triplet i trident que van catapultar Bartomeu a la presidència del club. Els partidaris de Laporta sempre assenyalen que només un president com ell hauria revertit la situació -i no els falta raó-, però amb el carisma no n'hi ha prou per consolidar una nova governança al club, que és precisament el que necessita. És el que salvarà el Barça de futures crisis el dia que la pilota decideixi deixar d'entrar, o que la Masia deixi de tenir lleves miraculoses cada cinc anys.