A la vuitantena Assemblea General de Nacions Unides (22-29 setembre), onze països més van reconèixer l’Estat palestí. En total, són ja 148 els països d’un total de 193 els que han dut a terme aquest reconeixement. Al mateix temps, una comissió del Consell de Drets Humans de l’ONU concloïa que des del 7-O de 2023 les autoritats i forces israelianes havien perpetrat quatre dels cinc actes genocides (matar, causar lesions físiques o mentals greus, sotmetre deliberadament a condicions de vida per destruir els palestins, i impedir la natalitat) definits a la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, de 1948. Paral·lelament, una flotilla de 44 vaixells, amb prop de cinc-cents activistes de 48 països dels cinc continents, salpaven de Barcelona i altres ports de la Mediterrània amb l’objectiu formal de transportar ajuda humanitària a Gaza. A ningú se li escapa que l’objectiu real era un altre.

D’una banda, l’ajuda humanitària que transportaven era com una gota d’aigua en el mar davant les necessitats de més de dos milions de persones sotmeses a un ferri setge de fam des de fa dos anys; i, de l’altra, que el govern d’Israel impediria que els vaixells arribessin al seu destí, encara que hagués de conculcar el Dret Internacional i el Dret del Mar (la flotilla fou abordada en aigües internacionals que, en tot cas, limitaven amb les aigües de Gaza que forma part d’un país ocupat segons la resolució 242 de 1967 del Consell de Seguretat de l’ONU). La finalitat real ha estat, però, tot un èxit: evidenciar que el govern d’Israel és capaç de vulnerar de nou el dret internacional i assaltar, segrestar, maltractar, empresonar ciutadans d’altres països i provocar la repulsa internacional. I, de retruc, es va veure la imatge del ministre d’ultradreta de Seguretat Nacional d’Israel, Itamar Ben-Gvir, en plena actuació fatxenda increpant, titllant de terroristes i insultant els membres de la flotilla detinguts que han denunciat maltractaments.

El dilluns 29 de setembre, la Casa Blanca feia públic un pla de 20 punts de Donald Trump, que vol emular a Barack Obama i aconseguir el Premi Nobel de la Pau, pactat o imposat a Netanyahu, per posar fi a la guerra, alliberar els ostatges -vius o morts-, reprendre l’ajuda humanitària, sortir les Forces de Defensa d’Israel (FDI) de la Franja sense annexionar-se territori, amnistiar o exiliar els membres de Hamàs, crear un govern tecnocràtic transitori de palestins coordinat per Tony Blair -una condició difícilment acceptable pels palestins-, afavorir les inversions pel desenvolupament de la Franja i anar cap a la creació d’un futur estat palestí. Els 20 punts, sense ser la solució definitiva, han capgirat la situació.

En primer lloc, li treuen a Netanyahu el seu trofeu més preuat, el retorn dels ostatges que, en tot cas, serà mèrit de Trump. El fracàs del primer ministre israelià és evident, ni ha acabat amb Hamàs ni ha aconseguit alliberar els ostatges. El seu futur polític és més dubtós que mai i queda en mans de la justícia (està acusat de frau, abús de confiança i acceptació de suborns). Però, la viabilitat del pla no està només en el que diu, sinó també en el que no diu, per negociar caldrà comptar amb Hamàs (i potser amb altres faccions islamistes com el Gihad Islàmic) amb qui, de fet, ja han començat les negociacions a tres bandes (els EUA, Hamàs i Israel) a Egipte i amb presència de Turquia; garantir que el govern d’Israel complirà les condicions acordades i posarà fi a les accions militars i es retirarà de la Franja, la qual cosa de moment no ha succeït (després de donar un ultimàtum, Trump ha matisat que la treva començarà un cop alliberats els ostatges); i acordar que no quedaran impunes els crims de guerra perpetrats per Hamàs i les FDI.

Fora bo que aquesta darrera escomesa criminal contra la població de Gaza permetés arribar a una negociació en profunditat, que, en el millor dels casos i si no fracassa abans de començar, serà llarga i difícil. I posar fi també a la violència dels colons i l’expansió dels assentaments a Cisjordània. I que tot plegat aboqui a la creació d’un Estat palestí amb les fronteres prèvies a la guerra de 1967. La guerra deixarà, sens dubte, el record del genocidi perpetrat per les FDI i l’atac més important sofert mai per Israel a mans d’una organització armada d’alliberament nacional que ha optat per les accions terroristes.  

Els Germans Musulmans eren presents a Gaza des de l’administració egípcia (1948-1967) que seguí a la primera guerra àrab-israeliana. El 9 de desembre de 1987, el xeic Àhmad Yassín, futur líder espiritual de Hamàs, va convocar a casa seva un grup d’homes per comentar l’envestida dos dies abans en el nord de la franja d’un vehicle militar israelià contra una fila de cotxes de treballadors palestins que tornaven de feinejar a Israel. Resultat, quatre morts. Les protestes donen lloc a la primera Intifada. D’aquella reunió neix Hamàs, acrònim en àrab de Moviment de Resistència Islàmica, que comprèn tres branques, prestació de serveis socials, religiosa i militar (brigades Izz ad-Din al-Qassam), i seccions dedicades a la propaganda i la seguretat, que s’ocupa d’eliminar les dissidències, els agents al servei d’Israel i la infiltració d’organitzacions islàmiques no palestines, perquè Hamàs es defineix com a moviment de resistència nacional palestina i no comparteix els objectius de la gihad global d’Al-Qaida o l’Estat Islàmic. Al principi, els governs d’Israel van veure amb bons ulls l’expansió de Hamàs i fins i tot hi ha indicis que la van afavorir per combatre la influència de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP). Tanmateix, molt aviat, Hamàs va deixar clar que rebutjava la solució dels dos estats (com va rebutjar els Acords d’Oslo de 1993 i 1995), les negociacions amb Israel i que només contemplava l’establiment d’un estat palestí amb les fronteres de l’antic Mandat britànic. 

El 2006, Hamàs va guanyar amb relativa facilitat les eleccions legislatives palestines a Gaza davant la ineficàcia, supeditació a Israel i corrupció de l’Autoritat Nacional Palestina, és a dir, d’Al-Fatah (el partit majoritari de l’antiga OAP). Des de llavors, Hamàs ha intentat implantar amb mà de ferro a la Franja un Estat islàmic, de caràcter autoritari i teocràtic en què les decisions depenen d’un Consell Consultiu General i, en darrera instància, d’una mena de Politburó de quinze membres amb representants de Gaza, Cisjordània, de la direcció a l’exili (actualment a Qatar i abans a Damasc) i de les presons israelianes. Ha comptat successivament i alternativament amb el suport oficial o privat de l’Aràbia, Saudita, de l’Iran, de Qatar i d’altres països de la península aràbiga. Abans del 7-O de 2023, la propaganda de Hamàs estava present arreu així com les banderes que indicaven els centres d’entrenament de la seva milícia, una sortida «professional» per una població jove condemnada a l’atur i a la misèria. S’estimava que les brigades d’al-Qassam disposaven abans del 7-O d’uns 30.000 combatents. I, sens dubte, l’error més gran de Netanyahu ha estat pretendre acabar per la via de les armes amb un moviment que és una simbiosi d’ideologia política i religiosa, de teixit social, de desesperació nacional, de lluita armada i de terrorisme.

La guerra, tanmateix, no ha acabat amb Hamàs, amb aliats poderosos entre els Germans Musulmans de Jordània (primera força política electoral el 2024), Egipte i simpaties més o menys explicitades entre la població -i àdhuc els governs- de molts països de la regió. Sembla que Trump sí que ho ha entès, i per això sembla disposat a negociar. Probablement, els agosarats ignorants i intransigents de sempre no entendran un cop més que per comprendre els conflictes -i intentar apuntar-hi solucions- cal analitzar els motius, la ideologia i el comportament dels actors implicats, la qual cosa no vol dir compartir o justificar aquells. Com diu Tareq Baconi en un llibre per comprendre què és Hamàs (Hamás. Auge y pacificación de la resistència palestina, 2024), "segueixo condemnant amb fermesa els atacs contra civils, tant d’un cantó com de l’altre". La incomprensió del que és el producte de més de tres quarts de segle d’ocupació, de colonialisme i d’apartheid ha portat Netanyahu a optar per la via militar més brutal sense entendre que això, sens dubte ha afeblit Hamàs, però, alhora ha malmès definitivament la imatge d’Israel, més aïllat que mai internacionalment, i crearà nous militants islamistes entre els nens i els joves supervivents de l’horror del genocidi, que no oblidaran els bombardeigs, l’assassinat de famílies senceres, els desplaçaments forçats, la fam i la humiliació.