M’han quedat clavats els ulls del fill de la Yunia, mirant l’alcalde Albiol mentre humiliava la seva mare al saló de plens de l’Ajuntament de Badalona. La mirada i paraules de l’adolescent, dites per ella, relatant l’efecte de la violència institucional fora de protocol que van patir en el desnonament sense alternativa habitacional que els deixava al carrer envoltats d’una agressiva presència d’ARROs, eren la mirada i la veu d’infàncies i adolescències vulnerades. Colpidora, silenciada. La biografia d’aquest nen està marcada per la desprotecció que exerceix el govern envers la infància. Ell és un de centenars de milers, amb nom i rostre, dels qui parlava fa pocs dies FEDAIA a l’Espai Línia, en presentar la seva diagnosi sobre desnonaments i infància.
En un context mundial demolidor envers els drets i la protecció de la infància, encarnat pel genocidi a Gaza on la infància ferida o morta es compta per desenes de milers, amb la rematada de la fam com a arma de guerra (473 milions d’infants en zona de conflicte al món segons UNICEF 2024), la normalitat en zones fora de conflicte és pobresa infantil en creixement. A Catalunya un 34,7% de la infància fins als 18 anys, més de 467.700 el 2024 segons Save de Children. Una criatura de cada tres. La majoria sense llar segura. Una vulneració dita i silenciada alhora. Perquè teòricament la infància té un dret superior. Però ningú el respecta.
En el relat adultocèntric hegemònic, el patiment i l'opinió de les infàncies i adolescències té poc espai per fer-se sentir i escoltar. Per això el gest de Yunia de cedir la paraula al seu fill llegint el text que ell havia preparat va ser valent i carregat de simbolisme. Massa humanisme per a un alcalde que sempre reacciona amb hostilitat. La falta d’espais per donar veu pròpia a les infàncies, com reivindica des de la pedagogia Francesco Tonucci, aboca a moltes mares a parlar en nom seu. És el que faran dimarts vinent, les mares del SMDF a la Comissió d’Infància del Parlament de Catalunya.
I és que en aquest nostre segle XXI en què les factures més cares del fracàs del sistema capitalista les paguen les seves víctimes més vulnerables, el paradigma de la invisibilitat i silenciament d’infància en patiment, al costat de les que perden l’habitatge, són les infàncies i adolescències travessades per algun tipus de diversitat funcional, discapacitat, neurodivergència... La seva vivència de patiment i discriminació és oblidada entre les oblidades.
Aquí el capacitisme manté una espessa bena als ulls que impermeabilitza i fa connivent el sistema educatiu, sanitari, social, acadèmic, polític, mediàtic i fins i tot en bona mesura a organitzacions de drets humans. Invisibles entre els invisibles. La coincidència en aquest principi de tardor, amb poques setmanes de diferència, de la presentació per part de FEDAIA de l’estudi Acompanyament a infàncies i adolescències afectades pel risc d’exclusió residencial i la pèrdua d’habitatge, coordinat per Miryam Navarro Ruprérez, d’una banda, i de la compareixença del SMDF al Parlament, de l’altra, criden l’atenció sobre greus vulneracions a la infància sotmeses a una especial invisibilització.
I, no puc evitar, en un pla més personal, revisitar aquella diputada corcó que vaig ser a la Comissió d’Infància del Parlament de Catalunya (2021-2023), insistint en ambdues. Ni tampoc oblidar com estan de relacionades: la criança és factor d’empobriment de les famílies, i se sobredimensiona quan la infància pateix malalties i té necessitats especials. La correlació entre desnonaments i infància amb diversitat funcional és molt alta, mereix ser estudiada.
Dilluns 6 d’octubre l’experiència al Ple de Badalona va ser dura per a mare i fill, reclamant que l’Ajuntament complís les indicacions de la Sindicatura de Greuges envers el seu cas. Ara resta saber si tindrà efecte. Dimarts 14 d’octubre al Parlament l’experiència de les mares del Sindicat de mares i germanes en la diversitat funcional també serà dura. Perquè no busquen paraules de comprensió, d’empatia, de compassió ni elogis per la seva abnegació. Reclamen accions concretes del govern per començar a revertir les gravíssimes vulneracions de drets que pateixen les infàncies i adolescències amb qualsevol tipus de diversitats, i de retop, elles com a suplents vitalícies de les mancances del sistema i dels serveis públics. Resta veure si aquestes veus, sovint silenciades, tindran l’efecte de sacsejar consciències i traduir-se en drets garantits.
Perquè les infàncies no poden esperar més.