La Flotilla i els periodistes que li fan d’altaveu han aconseguit el seu objectiu. A Catalunya l’opinió publicada és, ara mateix, unànimement propalestina. La idea que Israel és un Estat assassí, una màquina de maldat assedegada de sang, sembla que s’imposa arreu. I, malgrat tot, alguns seguim convençuts que Israel, l’única democràcia sòlida d’aquella regió, és un projecte legítim que no queda invalidat per la desproporció militar i la duresa de les imatges que arriben de Gaza. Per què soc amic d’Israel? Un assaig de resposta.
El poble jueu és excepcional. Excepcional en la seva continuïtat i la seva resistència a l’assimilació durant milers d’anys. Excepcional, també, en la seva desproporcionada contribució a la cultura, la ciència i l’economia al llarg dels segles. Ells sols, ells i la seva fidelitat al Llibre, a l’estudi, al pensament i a la discrepància, configuren un dels afluents principals de la civilització occidental. No és poca cosa.
L’última excepcionalitat del poble jueu ha estat el retorn a la seva llar nacional tancant vint segles de diàspora. Després de segles de persecucions, expulsions i un intent d’extermini, els jueus s’han construït un país. El sionisme és això, una nació i un Estat que han enlluernat el món transformant el desert en un jardí. Defensant una democràcia plural, sorollosa i vital. Aconseguint una de les economies més innovadores, riques i vibrants del món. Una història extraordinària.
Israel i el projecte sionista no es van construir contra ningú. L’espai de terra que avui ocupa Israel era un erm poc poblat quan els jueus hi van començar a retornar. La presència jueva no havia estat mai del tot esborrada i totes les terres del nou Israel es van comprar legalment als seus antics propietaris. Si els àrabs no s’haguessin girat contra el naixent Estat d’Israel l’any 1948, avui un petit Estat palestí i un petit Estat jueu conviurien pacíficament en un entorn de prosperitat. Allò va ser un error i una tragèdia.
Vuit dècades de guerra, tensions i sang són suficients per generar arguments per la venjança i l’odi a banda i banda. Aviat farà vuitanta anys que àrabs i jueus es maten, des del riu fins al mar. Hi ha raons i injustícies per discutir durant tres vides, però estan ben repartides. És fàcil parlar de l'èxode palestí de 1948 seguint la crida del Muftí de Jerusalem, però ningú no es recorda dels centenars de milers de jueus, expulsats de gairebé tots els països àrabs, que van fer cap a Israel. No hi va haver un èxode, n’hi va haver dos. Israel fa dècades que es defensa d’un entorn hostil en un barri difícil. L’Estat jueu pot semblar un país europeu, però les regles del seu racó de món no són les del nostre.
La guerra de Gaza no és un genocidi. No és una operació d’extermini contra la població palestina, però això no la fa ni menys tràgica ni menys trista. La guerra de Gaza és l’últim episodi d’una llarga llista de batalles urbanes, les pitjors de totes. Una sèrie tràgica de noms que va d’Stalingrad a Grozni, Mossul, Alep, Mariúpol i Gaza. Batalles terribles amb xifres dramàticament similars: milers d’edificis destruïts i dotzenes de milers de víctimes civils. Entre tots aquests noms, només Gaza encén l’esquerra europea, per què? Quan parlem d’Israel, com quan parlem de Cuba, mai no parlem d’Israel i Cuba.
Avui Gaza és una tragèdia que cal aturar, però fins fa dos anys era una oportunitat perduda. Israel es va retirar de Gaza l’any 2005. Una retirada total, assentaments jueus inclosos. Durant gairebé vint anys els palestins de Gaza han tingut l’oportunitat d’autogovernar-se sense interferències en un espai amb les dimensions d’Andorra o Liechtenstein. Una oportunitat regada amb milers de milions d’ajuda internacional de tots els orígens. Hamàs va decidir convertir-la en una oportunitat perduda, transformant Gaza en un búnquer des d’on atacar Israel de forma constant. No hi haurà pau mentre els palestins continuïn creient que Israel ha de ser destruït. Sense una pau justa hi haurà guerra, i mentre hi hagi guerra Israel farà el possible per guanyar-la. La derrota de Hamàs no els converteix en víctimes.
Entre el risc de Sant Joan d’Acre i la Síndrome d’Esparta. Que la desaparició de Hamàs sigui una oportunitat per la pau. Una pau justa, a banda i banda.