Crec que no he tornat a veure el Festival d'Eurovisió des que Sergio Dalma va cantar Bailar pegados, i mira que ha passat temps des d'aleshores. No obstant això, sento com si hagués seguit cada edició amb tot luxe de detalls, perquè no hi ha dia en què no em trobi el vídeo d'una actuació per aquí o una notícia escandalosa per allà. Diuen que la política és la guerra per altres mitjans i en el fons, sota l'aparença innocent de la música i la purpurina, Eurovisió té molt de política i també de guerra. Més encara els últims anys.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
L'organització del festival, en la seva obstinació per fingir un entorn higiènic i despolititzat, ha acabat transpirant ideologia per cadascun dels seus porus. Ara recordo aquella edició de 2016 en què va emetre un llistat de banderes prohibides que posava a la mateixa altura la ikurriña i els colors d'Estat Islàmic. Entre les protestes i les rectificacions, el mateix Mariano Rajoy va acabar tuitant l'ensenya bicrucífera dels bascos al costat de l'etiqueta #Espanya.
La penúltima tangana gruixuda va arribar després de la invasió d'Ucraïna. Aquell any, la Unió Europea de Radiodifusió (UER) va expulsar Rússia de la competició i el festival va culminar el desgreuge donant-li la victòria als artistes ucraïnesos. Enguany, la polèmica ha continuat per una altra banda. En alguns fòrums polonesos han descobert que la representant ucraïnesa, Jerry Heil, va compartir al març un vídeo on lluïa una dessuadora amb el lema Banderaciaga. I és que la figura de Stepan Bandera, icona de l'ultranacionalisme ucraïnès, apareix lligada en l'imaginari polonès a la neteja ètnica de Volínia.
Ara, mentre plouen les bombes sobre Rafah, ens preguntem per què Eurovisió manté el veto sobre Rússia, però obre els seus platós als delegats d'Israel. Els organitzadors, amb una cara de duresa diamantina, objecten que la seva intenció és mantenir el caràcter “apolític” de l'esdeveniment. En nom de l'apoliticisme, Eurovisió va multar els músics islandesos que van mostrar el 2019 una bandera palestina. Enguany, la UER ha censurat un missatge propalestí maquillat en la pell de la cantant irlandesa Bambie Thug i ha retirat el vídeo del suec Eric Saade, que duia una kufia a la nina.
Per poc que un furga, de seguida es troba l'empresa israeliana Moroccanoil entre els patrocinadors d'Eurovisió. Per descomptat, hi ha la temptació de creure que la doctrina del festival pugui estar condicionada per un mer patrocini. Hi ha molt més: geopolítica, diplomàcia i tot un univers d'interessos comercials disfressats d'una polida neutralitat. Sota l'etiqueta de l'apoliticisme s'amaga sempre la ideologia en la seva forma més pura, el sistema de valors de la classe dominant presentat davant el món com l'ordre natural i inevitable de les coses. El que passa és que a hores d'ara de la pel·lícula, aquest gripau ja no hi ha qui l'empassi. Ni que ho canti Sergio Dalma.