El passat octubre van fer 5 anys des que ETA va declarar el cessament definitiu de la seva activitat armada. Ara, al bell mig de l’any 6 de l’Euskal Herria post-lluita armada, ETA anuncia que està en condicions de desarmar-se. No per esperable menys esperada, la noticia només és pot qualificar d’excel·lent. L’Euskal Herria actual serveix de mirador privilegiat per entendre tant els efectes d’un dels conflictes armats més antics d’Europa. 

Va ser aquest any quan el líder de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, va sortir de presó, després de 6 anys i mig sense llibertat per haver intentat portar el seu moviment polític on és ara, a l’aposta per les vies exclusivament polítiques. Va ser aquest any quan es van complir 25 anys del brutal atemptat contra la casa cuartel de Zaragoza, on van morir 11 persones, entre elles 5 nens, crua imatge de fins a on pot arribar la crueltat de l’estratègia armada. 

Va ser aquest any quan Euskal Memoria va documentar 5.022 casos de tortura en el país entre 1947 y 2014. Crua imatge de fins a on pot arribar la crueltat de l’Estat. Aquest any encara hi ha 373 presos condemnats per delictes relatius al terrorisme, que estan dispersos en prop de 80 presons entre els estats espanyol i francés. El govern basc quantifica en més de 200 els atemptats amb víctima mortal que encara estan sense aclarir-se.

La setmana passada hi va haver aldarulls a Pamplona. Una manifestació d’ATA, una pseudo escissió de l’esquerra abertzale amb cert predicament juvenil que diu lluitar per l’amnistia dels presos polítics, va acabar amb quatre detinguts. Tres joves romanen en presó a l’espera de judici, acusats de terrorisme per un altercat en Alsasu mediatitzat i descontextualitzat.

Aquest va ser l’any que al candidat del PP a la lehendakaritza, Alfonso Alonso, li va caure amb la mirada la dignitat al terra davant la candidata de Podemos, Pilar Zabala, després de negar-li que fos víctima del terrorisme. Aquest dissabte va morir Ion Arretxe, torturat per la Guàrdia Civil la mateixa nit que l’Estat va matar Mikel Zabalza, sense que cap responsable li hagi demanat mai perdó.     

La pau, reflexionava aquest dissabte el periodista Xavi Bundó mentre entrevistava Eguiguren, és un concepte que només assoleix tot el seu sentit quan és absent. Després, en temps de pau, la pau sembla petita, normal, insignificant. Té raó. A Euskal Herria, llavors, és difícil sostenir que hi hagi pau avui, quan el concepte està tan ple de sentit. Les conseqüències de tot plegat ni tant sols es poden qualificar de cicatrius, són més aviat ferides obertes sense data prevista de curació.

2017 sembla ser l’any que ETA es desarmarà. Però no serà aquest any que s’acabi amb la dispersió. Ni tan sols quan es deixi de fer servir el terrorisme amb motivacions polítiques i repressives. No serà aquest l’últim any que un funcionari tingui l’acte reflex de mirar sota el cotxe, que un fill no tingui a qui trucar el dia del pare, ni serà l’any que l’Estat faci una declaració unilateral de la fi de la tortura. Aquest any tampoc no serà l’any que el conjunt de la societat basca, ni per suposat el conjunt de l’espanyola, senti com a seves totes les victimes. 

El 6 de l’Euskal Herria post-lluita armada tampoc no serà l’any de la pau basca, com no ho van ser cap dels ultims 200. Només podem confiar que passi a la història com l’any que les bases per a la reconciliació social es van seguir construint de forma lenta, callada, anònima i malgrat tot. I que l’any 7 sigui una mica millor.