Li ha caigut a sobre una allau de critiques: que si ha estafat els votants, que si ERC ha volgut revestir-se d’intel·lectualitat per unes hores, que si ha emprat l’experiència per poder escriure un llibre després de fugir d’estudi... Eva Piquer deixa el Parlament dos mesos després d’haver arribat a la mortífera catifa vermella per la que havia transitat de vegades d’una altra manera i per on transiten algunes persones des de fa dècades sense haver deixat mai d’amorosir les sabates contra el vellut institucional, mentre d'altres fan oposicions per substituir-los, apuntant maneres a partir d’una segona legislatura...

L'Eva marxa i renuncia als avantatges de ser diputada: seient reservat a qualsevol esdeveniment al que vulgui assistir (lúdic-festiu, esportiu o institucional), telecomunicacions i comunicacions gratuïtes, preu de riure en l’esmorzar, dinar i, i un sou assegurat durant la legislatura històrica que ha entomat Catalunya. Molts, entre els que em compto, han envejat a ben segur la seva posició, el poder ser protagonista quasi bé directe del moment més important que hagi viscut el Parlament des dels inicis de la democràcia; però ni aquest valuós trofeu per a l’ego personal li ha semblat prou per amansir la consciència, la convicció que no era al lloc adequat. I ha marxat d’una forma poc estrident, com discreta va ser també la seva entrada.

En temps de descrèdit absolut, de gent que parla de regeneració mentre rep del país un sou que mai de la vida tindria fora de la política, de partits vells que no entenen el nou temps i de partits nous que sols han entès que hi ha nínxol per substituir els antics; en temps d’aniquilació de l’esforç, temps de supèrbia més gran quan més burda és l ignorància, l'Eva renuncia mirant-se, reconeixent qui és, i tornant a l’ésser des del tenir. Imagino que sap que tampoc el periodisme està en el seu millor moment, i que no hi haurà política útil, transparent i digna mentre els mitjans no facin net fins a l’arrel, però identificar el lloc on un pot fer la seva part de la revolució és la primera passa per començar-la. És aquest l’exemple que ens ha de servir en moments tan complicats com el present: on puc servir millor el conjunt sense deixar de ser individu lliure? Hi ha tants papers a l’auca que ningú és prescindible o menor; sols és menor l’ànima de qui amaga els talents, com a la paràbola, i no fa allò que, amb tot l’esforça si vostès volen, sap què pot i deu fer.

No crec possible que el futur immediat em demostri que eren altres raons més fosques les que l’han impulsada a deixar l’escó. És per això que he volgut dedicar el meu espai quinzenal a Nació Digital a qui aquests dies m’ha donat motius per continuar creient que tot desig legítim es pot transformar en realitat tangible. Sé que en són més, però aquest és ben visible; per això bona sort, bona feina, gràcies, Eva.