Excel·lència pública-privada
«La selectivitat s'ha encarregat de desmuntar la fal·làcia que persisteix en certa mentalitat col·lectiva»
ARA A PORTADA
-
L'altra cara de Sixena: el retorn de les obres s'impregna d'entitats catalanòfobes Lluís Girona Boffi
-
-
El fracàs del traspàs de la immigració fa evidents els límits del pacte Puigdemont-PSOE Bernat Surroca Albet
-
-
El Govern prioritza blindar les inversions del Prat abans d'abordar la gestió catalana que reclama ERC Bernat Surroca Albet
És fals que l'escola privada catalana prepari millor els alumnes que la pública. Un any més, els resultats de la selectivitat s'han encarregat de desmuntar la fal·làcia que, estranyament, persisteix en certa mentalitat col·lectiva. Dijous, el conseller Mas-Colell va premiar els 200 i escaig alumnes qualificats amb un excel·lent en les proves d'accés a la universitat: els guardonats es dividien al 50 % entre alumnes d'escola pública i alumnes d'escola concertada o privada. Les PAU són un barem universal per mesurar la preparació dels estudiants, lliures de la possible desviació per diferents graus d'exigència que tenen les qualificacions del batxillerat de cada institut.
Les diferències no s'han de buscar en la titularitat de l'escola, sinó en la preparació del professorat, els mitjans disponibles i, tristament i injustament, en el perfil social de l'alumnat. És evident que, amb els criteris amb què es defineix el mapa escolar, hi ha regions i barris on resultarà més difícil fer-se un lloc en l'excel·lència, perquè caldrà superar un seguit de circumstàncies ambientals desfavorables amb uns recursos, com dèiem, insuficients.
Més que això, que l'escola pública mantingui el nivell donada la situació de retallada pressupostària és un mèrit afegit (que també cal estendre a una part de la concertada); quan els mitjans són cada cop més limitats, és la voluntat de les persones la que permet aconseguir els millors resultats. Lluny de la visió tòpica del mestre-funcionari, els responsables d'escoles públiques que dijous van col·locar alumnes al top ten de l'excel·lència mereixen un reconeixement especial.
No és comprensible que les autoritats no facin un esforç extraordinari per evitar que l'ensenyament públic es deteriori, i que en els anys vinents els premis del govern vagin només a alumnes de centres d'elit. Tots els experts s'omplen la boca parlant de la necessitat de la formació personal com a via per sortir de la crisi; és il·lògic que un sistema democràtic delegui aquesta formació a tercers, i no la tingui com a valor fonamental de l'estat (valor "republicà", en diuen els francesos). Si el pressupost públic no es dedica a l'educació, a la sanitat i a l'assistència social, ben trista dedicació tindrà.
Les diferències no s'han de buscar en la titularitat de l'escola, sinó en la preparació del professorat, els mitjans disponibles i, tristament i injustament, en el perfil social de l'alumnat. És evident que, amb els criteris amb què es defineix el mapa escolar, hi ha regions i barris on resultarà més difícil fer-se un lloc en l'excel·lència, perquè caldrà superar un seguit de circumstàncies ambientals desfavorables amb uns recursos, com dèiem, insuficients.
Més que això, que l'escola pública mantingui el nivell donada la situació de retallada pressupostària és un mèrit afegit (que també cal estendre a una part de la concertada); quan els mitjans són cada cop més limitats, és la voluntat de les persones la que permet aconseguir els millors resultats. Lluny de la visió tòpica del mestre-funcionari, els responsables d'escoles públiques que dijous van col·locar alumnes al top ten de l'excel·lència mereixen un reconeixement especial.
No és comprensible que les autoritats no facin un esforç extraordinari per evitar que l'ensenyament públic es deteriori, i que en els anys vinents els premis del govern vagin només a alumnes de centres d'elit. Tots els experts s'omplen la boca parlant de la necessitat de la formació personal com a via per sortir de la crisi; és il·lògic que un sistema democràtic delegui aquesta formació a tercers, i no la tingui com a valor fonamental de l'estat (valor "republicà", en diuen els francesos). Si el pressupost públic no es dedica a l'educació, a la sanitat i a l'assistència social, ben trista dedicació tindrà.
Periodista i guionista. Vaig néixer a Barcelona l’any 1963. Llicenciat en Periodisme i Història. He estat molts anys dedicat a la informació política, i ara en fa uns quants que va començar a parodiar-la a programes com Minoria Absoluta o Polònia. He treballat a diferents mitjans de comunicació, i ha escrit llibres com ERC: La llarga marxa o Sóc perico, i què!.
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.