A Esquerra s’ha produït un canvi en la presidència del partit i això ha estat molt important. Les darreres escissions d’ERC van ser produïdes perquè els quadres del partit havien apostat per una priorització de l’eix esquerra-dreta per sobre del nacional. Just canviada la presidència i la secretaria general del partit, a Catalunya irromp l’ANC amb la priorització de la transversalitat nacional i l’objectiu nacional del dret a decidir  com a prioritat. La majoria de ciutadans que s’activen en la causa nacional ho fan via ANC i no via partits tradicionals; és més, afiliats a formacions nacionals es mouen cap a aquestes plataformes i deixen l’activitat pròpia de partit. Aquest estret marge de temps fa que Esquerra i el senyor Junqueres no hagin tingut temps de realitzar els canvis i les transformacions al partit que segurament es proposaven doncs tot a quedat en segon pla.

La no renovació de l’Esquerra del tripartit provoca que encara sorgeixin antics tics en l’actual panorama polític: l’anticonvergència. No veure que el president Mas ha tingut una dignitat nacional que cap dirigent ni de CDC ni del PSOE català ni d’Esquerra havia tingut fins ara; no escoltar el que diu i quedar-se en la desconfiança permanent “adduint un temps passat” (per cert, coetani al tripartit) minva la credibilitat d’Esquerra i cansa.

Repassem: mentre es construeix una unitat per fixar data i pregunta, tots els partits fixen posicions publiques i marquen perfil, puntualitzen i proclamen màximes després de les reunions; el president, per prudència, no pot fer-ho. A més, ell, després de la reunió es tanca amb el seu Govern i gestiona educació, sanitat, serveis socials, nòmines, etc... Es marca una data i una pregunta, hom puntualitza, discrepen (nosaltres aniríem més lluny però ja se sap ...), el president continua sense poder matissar i explicar la seva versió per no ferir sensibilitats.

Arriba la impugnació, hom li demana que s’ofereixi voluntari a ser incinerat i martiritzat (“tranquil, president, nosaltres ja serem darrere ...”). L’home proposa un pla alternatiu, el deixen en minoria, el titllen de poc menys que traïdor per no haver-se immolat. Desprès arriba la reacció de l’Estat i hom s’hi apunta “puntualitzant”, però es demana reiteradament al president que assumeixi la responsabilitat. El dia 9-N assumeix públicament la responsabilitat i les conseqüències. Quina és la reacció de qui el va deixar sol? Efectivament, que el president té un excés de protagonisme?!

La meva reflexió em porta a concloure que a aquestes alçades la desconfiança envers el president, com a cantarella, ja cansa i em sona més a excuses de mal pagador per no posar-se al seu costat que a una certesa.