Exhumar Franco? Per què? És una pregunta que em faig des de fa unes setmanes. En la intimitat, és clar: tal com estan les coses, qualsevol s'arrisca a què se'l mirin com un monstre que justifica el franquisme. Que el lector no s'esveri: escriuré cent vegades "Franco va ser un dictador i un criminal" per haver tingut aquests pensaments impurs, però no em puc estar de dubtar de la necessitat d'una operació que trobo un xic grotesca i de ressonàncies medievals com és el desenterrament d'un cadàver.

La millor campanya de màrqueting per treure Franco del seu darrer cau la fan el PP i Ciutadans, oposant-s'hi cada dia, per no parlar de la imatge d'aquestes colles de carcamals que s'arrosseguen pel Valle de los Caídos amb les seves banderes d'"una, grande y libre". Veient certs espectacles, entenc que t'entrin unes ganes boges d'exhumar el dictador i fins i tot de refregar les seves despulles esfilagarsades pels nassos de tot aquell nostàlgic del règim i tot aquell tecnòcrata amb deliris de gran estadista. I bé, d'aquestes pulsions gremials estan fetes sovint la vida i la política: si els nostres rivals ho combaten, serà que ho hem de defensar, una equació de la qual sovint s'ha nodrit el mainstream català.

M'anava fent a la idea que els pensaments meus sobre la tomba de Franco devien ser un xic extravagants, fins i tot incorrectes, cosa que em passa de tant en tant, i començava a sentir-me una mica culpable i mala persona quan, pam, vaig anar a parar a l'entrevista amb la historiadora Núria Sales, filla de l'escriptor Joan Sales, signada en aquest diari per Pep Martí. Una senyora de vuitanta-cinc anys, que va viure l'exili, i que davant d'aquest afer ho té clar: "que no ho remenin". I ho rebla dient que és "molt hispànic" això de pretendre fer justícia a pilota passada tot desenterrant cossos i canviant-los de lloc.

Doncs sí, estic amb la senyora Sales, que té menys manies que jo i ho va dir sense embuts. Hi ha un tuf de tribu, una morbositat primitiva, macabra, en aquest desig d'obrir tombes i grapejar exèquies. I, això ho afegeixo jo, un cert exorcisme de la impotència en pretendre reparar, ara que Franco és mort, allò que no es va poder consumar quan era viu (recordem que el general va morir al llit, no com a desenllaç d'un alçament popular de masses enfervorides).

Si a aquestes objeccions hi afegim la flaire efectista de tot plegat, una operació amb sobtats aires d'urgència (quaranta-tres anys després!) del govern del senyor Sánchez per fer-se el progre, que ja veurem com acaba, mentre mira de mantenir la qüestió catalana al bany maria, cada cop ho veig menys clar. 'Museïtzar' el Valle? Això sembla raonable: que tothom que el visiti hagi de passar per unes instal·lacions on es doni detall de qui va construir pedra a pedra aquell mausoleu, quina mà d'obra, i a quins 'caiguts' ret tribut. Però, al capdavall, deixar Franco on és no suposa fer-li cap honor, sinó permetre que quedi retratat per sempre en l'escenari esperpèntic que ell mateix va triar.