Algunes declaracions de dirigents de la pràctica totalitat de forces polítiques espanyoles de tot el ventall ideològic, des del nacionalsocialisme fins al socialnacionalisme, fan trontollar els fonaments de la història, la geografia, el dret internacional i la realitat. Em refereixo a afirmacions com ara "l'autodeterminació no existeix", "l'autodeterminació no figura en cap text legal d’enlloc" o bé "l'autodeterminació és un fracàs".

D'entrada, a l'article primer de la Carta de Nacions Unides, d'acceptació obligada per a tots els estats membres igual que la resta de l'articulat, afirma que aquesta institució es fonamenta en el respecte a "la igualtat de drets dels pobles i el dret de lliure determinació". El 1966, amb el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, incorporat a la legislació de tots els estats membres de l'ONU, es reconeix que "tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació". És invocant aquest element del dret internacional que s'han produït nombrosos referèndums d'autodeterminació al llarg de les darreres dècades, arreu del món.

Però, un lloc comú dels adversaris d'aquest dret, per tal de reduir-ne l'abast o impedir-ne l'exercici als pobles que hi aspiren, és assegurar que, si de cas, l'autodeterminació només està pensada per a països del tercer món, en procés de descolonització. Més enllà de precisar, exactament, el concepte "colonització" i quina vigència o manifestació té en els nostres dies, hi ha, com a mínim, un fet que desmenteix aquest tòpic, de forma rotunda. El 1990, amb motiu de la reunificació de les dues Alemanyes en un únic estat independent i sobirà, el Consell d'Europa en reconeixia la validesa tot apel·lant al "dret a l'autodeterminació de la nació alemanya", una nació, per cert, que no pertany, precisament al tercer món, sinó que és de les més destacades del primer i, sens dubte, la que té un pes més important a l'Europa d’avui.

Entre els diversos estats que, d'una manera o altra fan referència al dret a l'autodeterminació en la seva llei fonamental, destaca Portugal, un país que, d'Espanya estant, no s'ha d'anar gaire lluny per trobar-lo, ja que, per situar-lo en el mapa, no s'exigeix tenir un màster en geografia, perquè es troba just al costat d'Espanya. No cal, doncs, que els polítics, opinadors i tertulians espanyols adquireixin un mapa mundi per trobar un exemple que desmenteixi les seves afirmacions tan dogmàtiques com falses o, potser, ignorants.

L'article 7 de la constitució portuguesa diu que "Portugal preconitza l'abolició de l'imperialisme, del colonialisme i de qualsevol altra forma d'agressió, domini i explotació en les relacions entre pobles" i que "Portugal reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació i independència i al desenvolupament, així com el dret a la insurrecció contra totes les formes d'opressió". Poca broma! I el sol estat del món que té Espanya com a únic veí, encara que aquest sovint l'ignori i el menystingui, no pertany al tercer món, és membre de la UE i té un portuguès com a secretari general de l'ONU.

En el cas català, però, Josep-Narcís Roca i Farreras, republicà del segle XIX, independentista i amb consciència de Països Catalans, ja va teoritzar sobre el dret del qual parlem, abans que ho fessin alguns dels més coneguts clàssics internacionals en la matèria. I l'Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat pel 99% de vots favorables en referèndum, el 2 d’agost de 1931, amb una participació del 75,5% de l'electorat, partia del "dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació". Una setmana abans havia rebut també el suport del 98% dels municipis del Principat.

De llavors ençà, tots els partits catalans de tradició democràtica, tant els que venien d'abans de la guerra del 36, com els que van formar-se durant el franquisme, defensaven el dret a l'autodeterminació com a punt fonamental del seu projecte, així com ho feien també els organismes unitaris com l'Assemblea de Catalunya. És amb coherència amb aquesta tradició que, el desembre de 1989, el Parlament de Catalunya va aprovar la no renúncia al dret d'autodeterminació de la nació catalana, d'acord amb un text que vaig tenir l'honor de proposar i de redactar.

També les forces polítiques "d'esquerres" espanyoles incloïen aquest dret, començant pel PSOE que així ho feia en el seu famós congrés de Suresnes, el 1974,  i que el convertí en factor irrenunciable de discrepància amb el PCE a l'hora d'articular organismes d'oposició d'àmbit estatal. El triomf de la transició política, l'amnistia del franquisme i dels franquistes, així com el seu pes en les institucions i poders de l'estat, en alguns del tot hegemònics, malgrat el mig segle de la mort del dictador assassí i genocida, ho canvià tot. La majoria de partits van desentendre's de l'autodeterminació i hi renunciaren.

Però ara la vindicació d'aquest dret ha tornat amb tota la força, de manera que és majoritària a la societat catalana i, per tant, també al Parlament. Invocar-lo com a fracàs, com fa algun líder socialnacionalista, és una fal·làcia, si no es refereix a la derrota que representa que l'Estat hagi fracassat en la tasca de mantenir acríticament i amb un model atractiu i igualitari de convivència, respecte i igualtat, els diferents pobles que, en l'actualitat, formen part de l'Estat espanyol. Clar que, ben mirat, pot ser que tingui raó en el que diu. Un referèndum d'autodeterminació sí que deu ser un fracàs, sobretot vist des de la perspectiva de qui el perd. Deu ser això a què fan referència. I, si s'hi oposen tant, és perquè no tenen cap esperança, ni cap certesa, de guanyar-lo, sinó, més aviat, de perdre'l.