“Allà on hi ha hagut un poder colonial, la primera cosa que destrueix o controla és l’idioma de la gent. L’idioma és crucial per al colonialisme i l’imperialisme” 

                                                         Ngugi wa Thiongo


Una de les coses que més m’han impressionat els darrers anys és descobrir gràcies a Josep Benet com a les escoles espanyoles del segle XIX es reprimia físicament els infants que parlaven en català (i altres llengües que no eren el castellà) i es feia mitjançant el sistema de la penyora.

Per això em va cridar molt l’atenció descobrir llegint Somnis en temps de guerra del gran Ngugi wa Thiongo, el següent passatge sobre la seva infantesa a la Kènia colonial dominada pels anglesos: “El mestre donava una peça metàl·lica al primer alumne que enxampava parlant una llengua africana; llavors el culpable passava la peça al següent alumne que repetís la infracció. Això durava tot el dia i l’últim que rebia la peça de metall rebia una pallissa. De vegades a la peça metàl·lica hi havia paraules o frases gravades, com ara <<
'Sóc un estúpid'”.

Era exactament el mateix sistema de repressió lingüística que Josep Benet explica que es va viure a Catalunya! Aquest petit descobriment em va deixar xocat, i per algun motiu ho vaig comentar amb una experta del Departament de Cultura de la Generalitat. Sorprenentment per a mi li va semblar normal, i a més em va parlar d’un autor occità Robert Lafont que havia teoritzat la possibilitat d’un colonialisme interior dins dels Estats europeus.

Així doncs vaig adquirir de segona mà i llegit el Per una teoria de la nació de Lafont, una obra traduïda al català el 1971 on fa una repassada a fons de la història de la conquesta i assimilació d’Occitània i Bretanya per l’estat francès al llarg dels segles.

En ell, Lafont relatava el testimoni d’un instructor de Hautes-Alpes que es queixava sobre el sistema de la penyora, també aplicat (i inventat?) a França per ser massa tou: “De cada deu criatures que, suposo, han estat sorpreses parlant en patuès durant el dia, només la darrera és castigada. No hi ha una injustícia en això? Fins ara, jo he preferit castigar tots els que hi cauen”. Soyez propre, parlez français. Quants milers de nens, quants milers de nenes van ser humiliades i castigades físicament a l’escola per parlar la seva llengua natal a Catalunya, a Occitània o a Kènia?

Relacionat amb tot això, fa dies que em persegueix una reflexió que es feia just a la segona pàgina del llibre de Lafont: “La falsificació més corruptora es troba en la separació mantinguda entre l’anàlisi dels fets metropolitans (la realització de la unitat nacional) i la dels fets colonials (la conquesta i després la pèrdua d’un Imperi). Aquesta distinció artificial s’ha imposat fins i tot als 'regionalistes', els quals fins fa ben poc no han pensat a comparar la conquesta d’Occitània amb la guerra d’Algèria i, a través dels segles, la integració reeixida de les poblacions esdevingudes provincials amb la integració fallida dels musulmans de l’Àfrica del Nord”. 

És brillant, i planteja un reguitzell de preguntes que trobo fonamentals: què defineix el colonialisme? És el colonialisme el resultat de la conquesta militar, domini econòmic i assimilació cultural? I si ho és, per què aplica per Algèria però no Occitània, conquerida per la força durant la croada contra els càtars, tal i com apunta l’autor del llibre? El concepte de colonialisme només aplica a casos fora del continent europeu o casos que hagin succeït durant el segle XIX o XX? No es pot considerar colonitzada una nació europea?

No resulten preguntes banals tenint en compte que fins i tot el més conservador dels juristes accepta que el dret a l’autodeterminació aplica en els processos de descolonització.

Aquesta qüestió és important, perquè va al moll de l’os dels debats que viu el nostre país, especialment tenint en compte que el tripartit PP-Cs-Vox amenaça amb un 155 permanent que ataqui de forma definitiva l’escola catalana, TV3 i les nostres institucions polítiques, de facto convertint Catalunya en una mera colònia. Important perquè el PSOE amenaça amb aplicar el 155 cada cop que calgui, demostrant que el poder polític a Catalunya no és res més que una cessió generosa de l’estat espanyol que en qualsevol moment pot ésser retirada. Important perquè les possibilitats que el tripartit ultra pugui governar (ara o d’aquí uns anys) són elevades. 

Madrid vol crear la falsa imatge que els catalans no ens sabem governar sols sense estar a punt de crear un conflicte civil, i que per això hem de ser colonialment dirigits des dels seus ministeris. En aquest sentit, la imatge de Cayetana Alvarez de Toledo passejant dissabte per Castelldefels amb una Constitució sota el braç, com si fos una missionera mostrant la Bíblia als indígenes és més rellevant del què sembla.

Amb tot, l’animadversió actual contra l’escola en català i el fet que al llarg de la història s’hagi fet servir la mateixa pràctica colonial en l’educació contra el català, l’occità o el kikuyu, la mateixa voluntat d’aniquilar les llengües, ens hauria de fer despertar. El dubte és inevitable, hi ha base per parlar d’un colonialisme intra-europeu?