L'any que havia de servir per assolir la immunitat de grup i encaminar la recuperació econòmica es tanca amb bones i males notícies. En les últimes 52 setmanes s'ha desplegat la vacunació massiva de la població, un èxit que s'ha normalitzat com si no es tractés d'una proesa, aconseguida en temps rècord. Només adquireix la rellevància que es mereix quan s'hi vinculen les xifres de morts que s'han evitat: unes 10.000 a Catalunya, com va quantificar aquest dilluns el Departament de Salut. La dada, síntesi dels reflexos de la ciència davant la pandèmia i del compromís dels poders públics, haurien d'interioritzar-la aquells que continuen alimentant l'especulació antivacunes, incloses vedets mediàtiques que generen vergonya aliena.

La vacuna és, doncs, la cara agradable de la fotografia que tanca el 2021. La dolenta es resumeix amb la imatge de l'atenció primària saturada. L'impacte de la sisena onada, que va motivar el retorn a les restriccions dures -anunciades just abans de Nadal-, deixa registres de contagis que se superen a cada jornada, pel progrés de la variant òmicron, i rècords de visites als CAP, que pronostiquen afectacions en el sistema productiu, ara i en l'arrencada del nou any.

Les baixes laborals s'acumulen, el sistema de rastreig no dona l'abast -com havia passat en anteriors onades- i Salut ja ha demanat que els positius detectats en tests d'antígens no es desplacin als ambulatoris per evitar el col·lapse del sistema. Mesures d'urgència que fan evident que el virus ha tornat a sorprendre l'administració, encara que es comptabilitzin menys casos greus i els hospitals no pateixin com en anteriors envestides de la Covid. Per què tant temps després l'accés als tests d'antígens o proves PCR continua associant-se al desabastiment o l'especulació del sector privat?

La setmana passada escrivia sobre l'esforç permanent de l'atenció primària i, particularment, sobre la passivitat del poder polític en la reforma del sistema sanitari. Durant aquests gairebé dos anys de pandèmia s'han abocat recursos a la sanitat -amb la compra de material i la contractació de personal-, però no s'ha utilitzat la Covid com a palanca de transformació del sistema, que arrossega dèficits endèmics. Queden encara evolucions pendents, com la connexió permanent i efectiva dels professionals de salut pública amb l'atenció primària o la modernització del tractament a la cronicitat, amb l'apèndix dels canvis necessaris en la gestió dels geriàtrics. De la mateixa manera que l'estructura hospitalària ha passat amb nota la prova d'estrès del coronavirus, les residències han mostrat totes les seves mancances.

Perquè la principal recriminació que es pot fer a les administracions és la inacció en les decisions amb més càrrega de profunditat. El debat sobre les restriccions només és una cortina que impedeix la mirada més llarga. Rafael Bengoa, una de les veus més autoritzades de l'Estat per avaluar polítiques públiques de salut -va ser directiu de l'OMS, conseller de Salut del País Basc i assessor de l'administració de Barack Obama- apuntava l'abril del 2020 a NacióDigital que només es podia ser exitós en el combat contra aquesta i altres pandèmies transformant el sistema sanitari. "No ens ajudarà posar més diners al model actual", deia en aquell moment Bengoa. I continua tenint raó.