El govern espanyol ha explicat aquest dijous, en vigília de l'1 de maig i, per tant, a les portes d'un cap de setmana que serà llarg, com serà la nova fase de desconfinament que, després de l'autorització per la sortida d'infants, afecta gent gran i els que fan esport o volen passejar. L'executiu de Pedro Sánchez, que com altres d'Europa no estava preparat per fer front a la situació, segueix improvisant i prenent decisions a batzegades. No es poden atendre totes les casuístiques, però és evident que en alguns àmbits ho podrien haver fet millor.

Ha trigat a concretar decisions que són de gran rellevància i impacte, com la sortida al carrer o la tornada a la feina de com a mínim mig milió de catalans quan va acabar el confinament total. Les versions digitals de matinada d'alguns decrets del BOE en donen fe. I fins i tot, davant el pes de l'evidència i la pressió política, han dubtat públicament de les seves decisions més emblemàtiques, com la centralització de les decisions a la Moncloa.

La situació no és gaire millor a Catalunya, on el dilema que ha martiritzat la Moncloa entre economia i salut s'ha resolt a favor d'aquesta última de forma clara, si més no en el discurs de les institucions. A Palau ens hem estalviat els darrers dies les rodes de premsa de consellers que ja no tenien res a dir més enllà de fer, a vegades amb poc encert i víctimes d'un mal assessorament, de comentaristes d'una actualitat que venia marcada per les decisions que es prenien a Madrid.

L'escenificació de plans de confinament i desconfinament liderada per Torra -i secundada per ERC- malgrat que la Generalitat no tenia ja les competències i que només eren propostes que Madrid despatxava amb displicència, ha confós molts ciutadans. La pregunta de què es podia fer i què no i quines mesures de seguretat s'havien de prendre en cada moment ha estat recurrent i fins i tot es va deixar que s'alimentés un escenari de desobediència que mai ha estat damunt de la taula de cap conseller.

En un context de crisi, els governs han preferit usar la comunicació com a eina política (per reforçar-se i debilitar l'adversari o engrandir figures polítiques) abans que posar tota la carn a la graella per transmetre certeses a la població, que només han arribat dels departaments més directament implicats en la lluita contra el coronavirus.

I políticament han estat lents a l'hora de prendre decisions, sobretot a la Moncloa, que és on han pres les més rellevants, també en l'àmbit econòmic. És evident que quan la pandèmia remeti haurem de parlar de reconstrucció, de prevenció, de fiscalitat i de com enfortim els serveis públics però, encara que no calgui fer-se l'hara-kiri, els polítics hauran de fer propòsit d'esmena sobre com i amb què fan política.

En cas contrari només donaran ales a l'autoritarisme, que en aquesta crisi ja ha tret el cap en forma de suspensió de llibertats, decrets d'alarma, limitacions de tota mena i uniformes militars.