En dues setmanes el Congrés dels Diputats tornarà a votar l'estat d'alarma. Veurem si ho fa amb les mateixes majories que fins ara, que han incorporat Ciutadans i el PNB, o opta per anar a buscar amb contrapartides tangibles a altres formacions, com ara ERC i Compromís. A la darrera negociació, Sánchez va lligar l'abstenció d'EH Bildu a canvi d'escenificar (amb un document històric perquè, malgrat que van tirar aigua al vi hores després, era el primer pacte rubricat entre els socialistes espanyols i l'esquerra abertzale) la derogació de la reforma laboral de 2012.

Aquella reforma laboral, aprovada pel govern del PP amb els vots de la CiU de l'Artur Mas liberal i de la tisora, s'ha convertit, pel seu caràcter desregulador i ineficaç, en un dels grans fetitxes de l'esquerra en les campanyes electorals. I el PSOE va triar EH Bildu per derogar-la -o fer-ho veure, d'acord amb el rebombori que van organitzar les patronals i els sindicats- el mateix dia que havia pactat amb els "liberals" de Cs i la dreta nacionalista basca.

Sánchez ha ensenyat les seves cartes. Creu que la geometria variable li abarateix acords perquè, en un moment o altre, el PNB, Cs, ERC, JxCat, EH Bildu o altres minories necessitaran demostrar que són influents al Congrés i li dona l'opinió de fer maniobres compensatòries. Amb el pacte amb els hereus de Batasuna per derogar la reforma laboral calmava, per exemple, els que patien perquè es consolidés un gir dretà i provava de baixar els fums al PNB que, atemorit per un possible tripartit d'esquerres a Euskadi després de les eleccions de juliol, ja ha avisat que "amb tots no és possible".

Tot li quadra a Sánchez, sembla que políticament totes li ponen encara que el pitjor per ell (la gestió de la crisi econòmica) està per venir. Però no sempre estarem en una situació d'emergència i, en algun moment, el seu govern haurà de fer pressupostos, decidir què prioritza i com i provar de fer polítiques coherents. I el marge de maniobra es reduirà i serà, per exemple, més difícil que Ciutadans formi part de la lògica d'aliances. A hores d'ara, i votant dues vegades l'estat d'alarma, Inés Arrimadas ja ha aconseguit -les enquestes, que segueixen sent el principal termòmetre del partit taronja, així ho diuen- el que volia: situar-se en una posició central amb només deu escons i recuperar una certa equidistància després de mesos abraçada al PP i a Vox.

La decisió de Sánchez pot tenir, com les mentides, les potes molt curtes. I pot escurçar la legislatura i fer-la inhàbil pels objectius que s'havien marcat els partits del govern català, i singularment ERC, de treure alguna cosa de la mesa de negociació. Entre una majoria estable i haver de tractar els republicans, Compromís o Bildu com si fossin els seus socis -cosa que no té cap problema a fer amb el PNB- o muntar cada setmana un mercat de Calaf al Congrés vivint al dia, Sánchez ha optat per la segona opció.

Al PSC li va bé perquè Miquel Iceta necessita recuperar els centenars de milers de vots espanyolistes i no precisament d'extrema esquerra que perdrà Ciutadans a les pròximes eleccions catalanes. La posició de Sánchez no ajuda gens els comuns i ERC, les altres fronteres electorals dels socialistes, que veuen fracassar la seva estratègia dels darrers mesos. És normal que Gabriel Rufián s'aferri encara a la mesa de diàleg i a provar de collar Sánchez. I precisament és el que explica que Laura Borràs se situï en una posició contrària malgrat que no tots els dirigents de JxCat ho veuen de la mateixa manera i precisament opinen que la geometria variable els dona opcions de treure el cap. A tots dos els vam escoltar i veure al canal d'Instagram de NacióDigital explicant-ho.

Però cometrien tots plegats un error si no tinguessin en compte el terreny de joc que ha dibuixat Sánchez, a risc que això pugui convertir la legislatura en efímera. El president espanyol creu que amb la por a l'ascens de la dreta, espantant i no convencent i seduint, en tindrà prou. S'imposa un F5 per actualitzar els plans de legislatura.