Avui ens hem llevat amb un nou decret del govern de l’Estat que aporta novetats i eines per afrontar la crisi provocada per la Covid-19. Algunes interessants, perquè aporten solucions socials a determinats col·lectius que poden patir de manera més servera la situació esdevinguda.

Hem de ser valents per prendre decisions que ajudin a aturar la pandèmia, en benefici de l’interès comú i de la vida. Però també hem de ser valents per prendre decisions que facin viable l’economia productiva, i també, l’economia de les famílies, l’endemà, el dia de la crisi posterior. I hem de ser valents per assumir, per tant, les conseqüències de tot plegat.

Els darrers dies hem patit múltiples decisions que en comptes de crear tranquil·litat, que és allò que prescriuen tots els manuals als gestors de les crisis, han generat dubtes, incerteses i frustració. Legislar tard, és una possibilitat. Fer-ho a més, malament, ja no passa tan sovint. Fer-ho també inconcret, ja és molt menys probable. I fer FakeLaws, ja és només a l’abast del pitjor Madrid.

Avui hem sabut que el Ministeri de Treball i Economia Social procedia a retallar en 215 milions d’euros els recursos assignats a Catalunya per aquest any per desenvolupar polítiques actives d’ocupació, i en concret, per la formació. Sí, allò que ens hem passat anys i panys dient que era fonamental per preservar llocs de treball, empreses, i per donar valor afegit a la nostra economia. Aquesta atzagaiada significa una retallada del 55% del total dels recursos destinats a aquesta finalitat.

I hem sabut, a més, que s'aconseguia amb una intervenció sobtada dels recursos provinents de dotacions pressupostàries, però sobretot, de les cotitzacions d’empreses i treballadors. És a dir, han furtat el futur a milers de persones i empreses que han pagat religiosament per tenir-ne. Per altra banda, és evident que desproveir Catalunya d’aquests recursos és tant com limitar la seva capacitat de donar resposta als milers de ciutadans que hauran de buscar oportunitats l’endemà de la crisi. És furtar també les seves competències.

Per altra banda, diuen que aquests recursos es destinen a pagar altres factures assumides els darrers dies per l’Estat. I justament, no podem qüestionar algunes decisions que s’han pres, però també és evident que els recursos manllevats ara a les oportunitats de les persones, es podien haver aportat des d’altres partides pressupostàries. De fet, si és un govern d’esquerres el que hi ha allà, és un deure ideològic.

Iniciar les retallades és un mal presagi. Que ho faci un govern pretesament progressista, ho és molt. En moments en què necessitem màxima cooperació i màxima lleialtat institucional, i on cal la redistribució social dels pressupostos, ens trobem un Madrid que fa tant de Madrid que sembla haver retrocedit molts anys a la història. Especialment en polítiques d’ocupació, ja que cap economia productiva de referència del primer món, retallaria mai recursos de les polítiques actives d’ocupació, perquè tothom sap que són la millor inversió social, perquè casen les oportunitats de les persones amb les necessitats de les empreses.