Fa just un any, les falles dels Pirineus, aquells espectacles ancestrals de foc que tenen lloc al voltant del solstici d'estiu en desenes de pobles i poblets de la geografia de la serralada, van guanyar-se a pols ser Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Aquest va ser un reconeixement de la UNESCO a la força d'una tradició que uneix simbòlicament els habitants actuals de la muntanya amb els seus ancestres més remots.

Dotze mesos després han estat unes altres falles, les de València, les que han recollit la distinció. Unes falles que també claven les seves arrels en el passat i que se celebren coincidint amb Sant Josep, patró dels fusters. Aquest és el col·lectiu que, segons la tradició, es troba en l'origen de les falles, ja que cada any, coincidint amb el dia del seu patronatge, buidaven de trastos vells i inservibles els seus tallers i els cremaven en una foguera a la vesprada.

Des dels seus inicis, les falles van mantenir un esperit crític, satíric i mordaç. I ben aviat van començar a fer burla de personatges coneguts del barri o de la ciutat, les figures representatives dels quals (més o menys afortunades) acabaven sent cremades davant dels ulls de tothom. Així, alcaldes insensibles, cacics sense moral, policies que abusaven de la seva autoritat o botiguers amb balances trucades eren castigats d'una manera simbòlica per una població amb ganes de revenja.

I així fins als anys trenta del segle passat, quan les autoritats republicanes van oficialitzar les falles com la festa per excel·lència de la capital valenciana. La victòria franquista va representar un canvi radical. Tot i que inicialment els nous dirigents es van plantejar, fins i tot, prohibir les falles, a causa que les veien obscenes, irreverents i perilloses per a la moral, ben aviat van copsar la potencialitat de mantenir-les ... però girant-les com un mitjó.

Així, les van buidar de contingut i les van farcir amb elements aliens fins llavors, com l'ofrena a la Verge dels Desemparats, la figura de la Fallera Major (la primera seria la filla de Franco!) o la creació de la Junta Central Fallera per tal de controlar, amb elements falangistes, el contingut d'una festa refundada que passava de la crítica i el sarcasme més desenfrenat a la parafernàlia nacionalcatolicista més tronada.

Després de gairebé 40 anys de franquisme, les falles van arribar domesticades a la Transició i van esdevenir una festa molt vinculada al regionalisme conservador valencià i, posteriorment, a l'espanyolisme més desacomplexat que representa el PP. Els sectors progressistes se'n van apartar durant anys i van permetre, així, que el monopoli d'aquests elements reaccionaris fos aclaparador.

Però com canta el recent premi Nobel de Literatura, els temps estan canviant, i quatre dècades després, les Falles són avui una festa molt més transversal que ahir. Fins al punt que el regidor de Cultura Festiva de la capital valenciana i, per tant, president de la Junta Central Fallera és Pere Fuset, membre de Compromís, el partit valencianista i progressista de l'actual alcalde de València, Joan Ribó, persona que simbolitza el reconeixement de les falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquesta és, sens dubte, una excel·lent notícia que portarà conseqüències a la festa. Tant de bo una d'elles sigui la recuperació d'unes falles més reivindicatives, més crítiques amb el poder i més orgulloses de la seva llarga història.