El Parlament ha aprovat aquest divendres els pressupostos de la Generalitat per a l'any 2020. Tres mil milions més de despesa, una previsió d'inversió en sanitat que ja és gairebé la de 2010 i més pressió fiscal a qui més contamina són algunes de les mesures estrella dels comptes presentats pel vicepresident Pere Aragonès. Són els primers des de 2017. Aquells, atès el moment excepcional i després que Carles Puigdemont se sotmetés a una moció de confiança i acceptés el "referèndum o referèndum" que li demanaven la CUP, ERC i Demòcrates, van ser uns pressupostos amb els vots dels anticapitalistes, a més dels de JxSí.

Des d'aleshores ha passat l'1-O, una declaració d'independència, el 155, una restitució fallida i la sentència del Suprem com a zenit de la sortida repressiva per la qual han optat els aparells de l'Estat i que veurem fins a quin punt el PSOE frena. De moment, aquest mateix divendres el TSJC confirmava el processament de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, alts càrrecs d'ERC, per l'organització del referèndum.

Ha passat, i estava passant, tot això. I ara també una pandèmia de la qual en sortirem però no sabem ni quan ni amb quins danys (que hi seran) en la nostra economia. Tot això fa que els pressupostos aprovats al Parlament siguin una referència i una eina de treball, sí, i també una declaració d'intencions polítiques en tota regla d'uns i altres, ja que el suport dels comuns als comptes dibuixa també escenaris de futures aliances a Catalunya i a Madrid. O això és, si més no, el que voldria ERC quan somia a generalitzar el model Lleida. 

En tot cas, és evident que caldrà adaptar els pressupostos a la nova situació. El Govern afirma que el coronavirus li representarà -com a mínim- una despesa directa de 1.800 milions i no es pot obviar que les finances de la Generalitat, permanentment delmades per un dèficit fiscal amb l'Estat que no té cap perspectiva de solució i incompliments constants, hauran de sortir al rescat d'alguns sectors socials i que la recaptació pot ser inferior a la prevista a causa de la frenada de l'economia.

La darrera dècada ha estat presidida per l'austeritat. La va imposar la troica que formen la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional com a resposta a la crisi financera de 2008 i el govern espanyol de Zapatero i el català de Montilla la van acceptar. Ells ho van fer de mala gana, però els que van venir després, Rajoy a Espanya i Mas a Catalunya, van esforçar-se a ser els primers de la classe i cada dia donaven lliçons de les virtuts de l'austeritat mentre es retallaven serveis públics. Ara, més encara amb el consens que genera la necessitat de fortificar el sistema públic de salut, és evident que la sortida haurà de ser una altra si no volem unes societats encara més desiguals i, per tant, més injustes i fracturades. I això, a la nostra escala -que és petita-, voldrà dir refer els comptes i més coses.

Pedro Sánchez volia que els pactes de la Moncloa 2.0 fossin una taula plural i ambiciosa que li permetés passar a la història i corresponsabilitzar dreta i esquerra dels acords. No passarà perquè ha acceptat el veto del PP a compartir fòrum amb els independentistes i tot plegat no passarà d'una comissió al Congrés. A Catalunya hi ha, malgrat el to del Parlament, l'oportunitat de fer-ho millor. I en aquest punt el paper del PSC i de la CUP és clau per poder apuntar una sortida social i àmplia en la línia de la reconstrucció que s'apunta.

El cas dels socialistes catalans és especialment contradictori. Demanen a les forces del govern català que s'impliquin en la governabilitat d'Espanya i que aprovin els pressupostos de Sánchez amb l'únic argument de l'espantall de Vox però, en canvi, a Catalunya torpedinen sense manies els pressupostos i iniciatives que no són gaire  diferents de les que promouen al Congrés. Si Miquel Iceta vol aspirar a alguna cosa més que a ser la cara amable de l'unionisme, recuperar centralitat i situar de nou el PSC en coordenades de governabilitat -més enllà de treure suc a les bronques JxCat-ERC com va fer a la Diputació de Barcelona- haurà de revisar les seves posicions.

Al seu torn, la CUP, que no es replanteja la seva presència a les institucions autonòmiques, potser ha de recordar com va incidir en l'anterior legislatura i actuar amb el mateix pragmatisme i voluntat de servei a la majoria social. És el que fa al govern de Sant Cugat -que comparteix amb ERC i el PSC- o a l'ajuntament de Girona, on ha votat els pressupostos de JxCat. I, per ara, als veïns no els va malament.