El federalisme sempre ha tingut molts adeptes a Catalunya. De fet, ha estat una de les cares del catalanisme polític, particularment del catalanisme d'esquerres. En els seus inicis i fins la segona meitat del segle XX, es va plantejar com un pacte entre les diverses regions espanyoles per garantir el respecte a la realitat plural de l'Estat espanyol. Valentí Almirall n’és el pare, i Francesc Pi i Margall, el gran ideòleg. Però ha plogut molt des d'aleshores i el catalanisme popular ha fet un tomb per adaptar-se als nous temps. Estem al segle XXI.

El lema de la multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre, “Catalunya nou estat d'Europa”, implica precisament que hem passat del federalisme ibèric, que avui sona anacrònic, al federalisme europeu. Continuem volent estar federats amb Espanya, però ara com a estat de la UE. L’excepció, deixant de banda el PP i C’s per raons òbvies, són els socialistes catalans, que segueixen instal·lats al segle XIX, aparentment.

Fa uns dies el PSC va presentar a Madrid el seu document sobre la reforma constitucional federal a Espanya, que el consell territorial del PSOE debatrà a principis de juliol. Més enllà de la inutilitat de la seva insistència a predicar en el desert, sobta la flagrant contracció dels socialistes que es proclamen federals, però només dins l’àmbit espanyol, mentre no volen ni a sentir a parlar de la federació de Catalunya amb Espanya en el marc de la Unió Europea. Es declaren federals sempre que no impliqui traspassar els Pirineus. Són, doncs, federalistes de conveniència i europeistes de segon nivell. No és només que no hi hagi federalistes a l’altra banda, sinó que el PSC en el fons no ho és. Aleshores, si no són federals, per què tanta comèdia?

La socialdemocràcia en general està en hores baixes, i els socialistes catalans es troben en un moment de gran desorientació. En poc temps han perdut la Generalitat, i molt especialment l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, on estaven instal·lats des de la instauració de la democràcia. El PSC s’està quedant sense espai polític. Perden vots per totes bandes. La recent campanya de l’alcaldessa de l’Hospitalet pel “no”, per partida doble (consulta no prioritària i no a la independència), demostra que estan molt capficats per l’embranzida de C’s. Als anys vuitanta, l’antipujolisme els va donar molts rèdits electorals a l’àmbit municipal, i pensen que les campanyes a la contra ara també els reforçaran. Però aquesta vegada se’ls veu massa el llautó.

El PSC mai va superar el trauma de no obtenir, contra tot pronòstic, la presidència de la Generalitat el 1980, que el va condemnar a estar a l’oposició durant 23 anys. Per postres el 1982, només dos anys després, el PSOE va guanyar les eleccions, amb la consegüent incorporació de molts socialistes catalans al govern de l’Estat. Aquests dos fets han marcat profundament el PSC i les seves relacions amb el PSOE, que han acabat sent de dependència i subordinació material. Els socialistes catalans ho han dissimulat durant molt de temps, però ara ja és públic i notori. El suposat federalisme del PSC és una cortina de fum per amagar l’atzucac en què es troba.