És lògic que la formació d’un nou govern, després de les eleccions darreres, sigui la prioritat política i institucional més immediata a Catalunya. No insistiré a analitzar un aspecte clau del sistema democràtic, en tots els països que s’hi regeixen, sobre el qual tant i tant ja s’ha escrit i opinat. Els mitjans de comunicació hi insisteixen dia rere dia i algun líder polític sembla trobar un cert gaudi en el manteniment de l’enjòlit, sobretot sembrant dubtes sobre la sinceritat real de certs hipotètics acords de govern, tots ells possibles des d’un perspectiva purament aritmètica, però ja força més inviables des de plantejaments ideològics, en aquests moments.

Sigui amb la composició que sigui, però, el govern haurà d’acabar-se constituint, ja que, en cas contrari, ens veuríem abocats al ridícul nacional i internacional d’haver de tornar a fer noves eleccions, per incapacitat d’acord entre les forces polítiques catalanes. Però si bé aquesta i no una altra és, ara, la prioritat, fóra bo que el llegir no ens fes perdre l’escriure. Vull dir que, un cop feta la feina pública de formar govern i garantir-ne els suports parlamentaris imprescindibles perquè pugui funcionar amb la normalitat requerida i l’estabilitat imprescindible, caldria procedir a fer una altra mena de feina. Aquesta, en canvi, hauria de realitzar-se a l’ombra i amb la discreció màxima possible.

Em refereixo, és clar, a la preparació de tota la complexíssima arquitectura de la nova Catalunya, l’estat independent cap al qual hem decidit d’emproar-nos. Construir un estat de bell nou, el segle XXI i en territori de la Unió Europea, no és, precisament, una cosa de bufar i fer ampolles. I cal anar preveient els diversos escenaris possibles, fins a la consolidació internacional d’un nou estat democràtic i de dret, sense deixar res a la improvisació del moment. Sobretot, cal analitzar aquells aspectes de la quotidianitat que més incidència poden tenir sobre el conjunt de la població, el seu benestar i la seva qualitat de vida.

És moment, doncs, d’estudiar quines dificultats pràctiques podem tenir, a mesura que avanci el procés, sobretot a partir dels entrebancs més previsibles que no pas no descartables, que hi posarà Espanya. Sembla com si, de vegades, tot es redueixi a l’aspecte formal de la declaració d’independència (des de quin balcó, amb referèndum o sense, el Govern o el Parlament?) i no es tinguin en compte altres qüestions. Em refereixo a aspectes no per més primaris menys importants, com ara aquests: tindrem garantit el subministrament elèctric per al consum domèstic, comercial, industrial i públic, o bé Espanya ens hi posarà dificultats? Què passarà amb el proveïment de gas, ens el poden tallar? I amb l’aigua? I amb les centrals nuclears? L’accés general a Internet, queda garantit? I l’espai aeri? Què passarà amb l’Ebre, futur riu internacional? I amb les aigües nacionals/internacionals? Com haurà de fer-se el repartiment del patrimoni del Regne, dins i  fora d’aquest, amb quins criteris? I el deute? Es prepara ja l’escenari diplomàtic, cercant-hi complicitats per motius molt i molt diversos, sense oblidar que la política internacional no té entranyes? Vet aquí a què em referia, en al·ludir a la necessitat d’un treball a l’ombra, treball que no hauria de ser cosa de partit, sinó de govern, és a dir, de país i comptar, doncs, amb una mirada nacional que vagi molt més enllà d’unes sigles. Perquè ara ja no es tracta de guanyar les eleccions, per a una part de la població, sinó de guanyar un estat per a tot un poble.