Durant temps, havíem pensat que el ressò mediàtic de la manifestació del 2012 i el de la via del 2013 aconseguirien que des de Madrid algú fes algun moviment, però, en canvi, resulta que allò que de veritat ha inquietat el nou rei, Felip VIè, ha estat el lema del “We want to vote”.

Segons fonts molt properes a Mariano Rajoy, en una trobada recent Felip VIè va manifestar-li: “Tenemos que hablar de Catalunya. Cuando salgo fuera, algunos me preguntan por qué no les dejamos votar”. Segons sembla, Mariano Rajoy, amb una humil concentració d’ulls baixos i amb aquell contrast que sovint el porta a surar entre la història que creu protagonitzar i el destí que sovint se li imposa, li va contestar: “Hay que tener paciencia y dejar que pase el tiempo. Ya bajará el suflé“. Felip, però, encara hi va afegir: “Creo que tenemos dos posibilidades, aunque para la primera de ellas primero necesitaríamos el consenso de la prensa, mucha valentía y el sí incondicional del PSOE”.

Les mateixes fonts que expliquen la conversa no han volgut detallar quina era aquesta primera possibilitat. Fa poc hem sabut que la Casa del Rei, en les darreres enquestes, ha preguntat per la independència de Catalunya i disposa de dades que confirmen que si es fes una consulta a tot l’Estat el “no” estaria més que garantit. És per això que es pot pensar que potser Felip va proposar a Mariano Rajoy que la consulta es convoqués a tot l’Estat. Només això explicaria allò que el president, amb una mirada d’autòmat i una impaciència dissimulada, segons les mateixes fonts va respondre: “Me gustaría escuchar la otra posibilidad, porque, con todos mis respetos, esta primer opcón me parece que sería un suicidio, y más todavía en vísperas de una elecciones generales”. Sembla que el rei, amb el neguit centrat en les explicacions que ha de donar cada vegada que surt a l’estranger i li pregunten pel “We want to vote”, va fer un darrer intent “Estaríamos cumpliendo la Constitución”. Rajoy no li va respondre, i, com que el silenci es va convertir en una penitència, van deixar aquí la conversa. No sabem si, transcorreguts uns dies, Mariano Rajoy ja coneix els detalls de la segona proposta de Felip, ni s’ha filtrat en què consisteix.

A primer cop d’ull, podria costar de creure que el rei, amb un índex de popularitat elevadíssim entre les capes més conservadores de l’Espanya profunda, fos tan agosarat de proposar una consulta a tot l’Estat, però cal tenir en compte que allò que pretenia era convocar unes votacions a la manera d’un àrbitre; no es tractaria d’una consulta simètrica, sinó de la consulta de l’àrbitre contra les parts (amb tots els mitjans estatals demanant el “no” a l’uníson).

I que ningú no hi busqui tampoc un grau d’empatia ni de comprensió del nou rei (que és un Borbó) envers el poble català. Si Felip estigués intentant posar d’acord els sectors més conservadors (i més progressistes) de l’Estat perquè tothom es pronunciés sobre Catalunya, només estaríem parlant d’una estratègia per consolidar-se com una monarquia moderna, una institució que d’una banda pogués fer oblidar al món que al seu pare el va proposar un dictador i, de l’altra, que pogués passar a la història com algú que promou una manera de fer política que entén els fenòmens humans no tant com un seguit de problemes que queden per resoldre sinó com una veu que no deixa mai d’interrogar-los.

Em sembla, però, que abans necessita el vistiplau dels Marhuenda, Losantos i companyia. Si l’aconsegueix, potser la relació dialèctica entre Catalunya i Espanya es reestructuri mitjançant el subjecte com a agent històric capaç de constituir-se “en” i “contra” la seva pràctica històrica (perquè, llavors, Catalunya no podria votar el 9-N): la realitat política faria evolucionar-ho tot i establiria el conflicte entre els fets (allò que la majoria de la societat catalana demana) i la seva funció (la societat catalana podria votar més endavant, potser el 2015, però els resultats expressats a les urnes restarien diluïts enmig d’un aclaparador “no” a escala estatal).

Tot plegat, però, ens recorda les arrels, que viuen sota terra i que, encara que de vegades avancin, nosaltres no en sentim la progressió.