No fem política, fem país! Ho vam dir i repetir una i altra volta el president Joan Laporta i la seva junta directiva. Ho teníem molt clar. En les reunions prèvies a la constitució de la candidatura, a mitjans 2002, dos llibres presidien la taula de reunions. Una biografia del fundador Joan Gamper i un llibre de Johan Cruyff, l’inspirador del model esportiu que vam adoptar. Gamper ens recordava els orígens i les essències del Barça. El nucli original d’aquella candidatura era de perfil molt catalanista, amb en Joan Laporta i els companys de l’Elefant Blau i també amb els “pinyolons”. Posteriorment s’hi van afegir altres no tant patriotes, com és el cas de l’actual president. Volíem recuperar les essències catalanistes històriques del FC Barcelona que havien quedat força bandejades.

Fundat per un immigrant que va fer seu el nostre país, el Barça va connectar ben aviat amb els sectors populars i catalanistes de Barcelona i Catalunya. Pel seu catalanisme el FC Barcelona va ser protagonista en moments crucials de la nostra historia. Va ser clausurat en temps de la dictadura de Primo de Rivera per una xiulada del públic a l’himne espanyol. Joan Gamper, va ser desterrat pel mateix motiu. El president Sunyol i Garriga va ser assassinat a peu de carretera en ser identificat pels feixistes quan visitava el front de guerra a Guadarrama. En el franquisme, Les Corts i el Camp Nou eren petites illes de llibertat en l’oceà de la repressió. El Barça significava la nació prohibida, i generava grans passions fins al punt de convertir als valors barcelonistes a un comissari franquista com el president Enrique Piñeyro. El 75è aniversari va significar la recatalanització oficial del FC Barcelona, de la mà, entre d’altres, de l’Agustí Montal, l’Armand Carabén i en Francesc Sanuy. Els 25 anys de Josep Lluís Núñez i Joan Gaspart, van ser d’un catalanisme molt tebi, per no dir fred. Van fomentar un catalanisme més festiu que reivindicatiu bastit sobre l’edifici de les penyes i la lluita contra el rival de Madrid, però sense complicitat ni compromís amb les reivindicacions nacionals. Núñez deia que el club no podia fer política. Paradoxalment, són memorables els seus enfrontaments amb Jordi Pujol, fins i tot consentint unes fresques al molt honorable per part de Van Gaal. Va omplir la junta de polítics en exercici de tot l’espectre parlamentari, des del PP amb Joan Gaspart i Enrique Lacalle, fins a CiU, PSC i ERC. I això que no volia fer política!

Quan vam arribar a can Barça, vam emprendre una tasca de recuperació del tarannà catalanista. Vam potenciar l’us intern del català com idioma del club en tots els àmbits. Als despatxos, a La Masia amb programes de català i en català per als nois, al vestidor amb professors de llengua catalana per a tots els jugadors professionals que el volguessin aprendre. La llengua dels congressos de penyes i de l’assemblea va ser la catalana amb sistemes de traducció simultània quan calia. La simbologia catalana també tingué un renovat protagonisme. La bandera espanyola va passar a tenir una presencia mínima per tal de complir amb els requisits legals institucionals. Es va estendre la senyera més gran del món, record Guinnes mai no registrat per ingerències interessades. Vam tancar acords i convenis de col·laboració amb La Bressola, el Correllengua, Òmnium Cultural, l’Institut d’Estudis Catalans i moltes institucions i entitats compromeses amb el país. Sempre vam donar suport a les iniciatives per la defensa i promoció dels drets i llibertats de Catalunya. Mai no vam amagar el nostre catalanisme amb vocació cosmopolita. Fèiem País, no política! La nostra junta mai no va afavorir cap partit polític i cap polític en exercici va ser membre del consell directiu. Aquest catalanisme desacomplexat no va ser cap obstacle per gaudir d’una època de gran creixement social i econòmic. Ben al contrari, el catalanisme del FC Barcelona era un valor fonamental del Barça “Més que un club al món” i ens va permetre desenvolupar l’aliança estratègica amb Unicef, avui malauradament liquidada.

És molt trist veure com hem tornat a la situació anterior. Sandro Rosell i la seva junta diuen que no volen fer política, però la fan i a fons! La seva renúncia al catalanisme no és neutral com volen fer veure. És una manera de fer política en el sentit contrari, a favor dels gustos i interessos espanyolistes. La seva primera visita institucional al president d’Extremadura, la renuncia a parlar el català en un Congrès Mundial de Penyes a Barcelona “por respeto a todo el mundo”, l'absència a la manifestació de l’11S, no és neutralitat i respecte, és claudicació i traïció a Catalunya. És negar-li al país l’impuls de la entitat social i esportiva més gran del món. Així ho ha entés el web Alerta Digital, mitjà en el que hi publica les seves infumables lletres el coronel Alamán. Feliciten a Sandro Rosell per no sumar-se al “gentucismo” catalanista.

Sandro, t’has cobert de glòria!