Naturalment que és cosa de troglodites i d’analfabets, això de suspendre subscripcions de publicacions en català “perquè promouen el separatisme”, com ha passat a Borriana. Tot i que ells no van tan mal encaminats: les revistes en qüestió contribueixen a construir un imaginari nacional, perquè res no és neutre, i d’aquí a l’articulació política, com sabem, només hi ha un pas. Foragitar publicacions és, si més no, estèticament calamitós -tret que t’adrecis a votants-supporters tan troglodites com tu-.

Dit això, és hora de fer notar que les editorials que publiquen aquestes revistes sobtadament tan estimades no viuen del suport moral, ni de la solidaritat espiritual, ni de la simpatia, sinó de la venda dels seus productes, i que, de totes les tendències que ens ha dut la modernitat digital, la de no pagar ha resultat ser una de les més funestes. Clama al cel haver-ho de dir, precisament, a un país com Catalunya, històric baluard del comerç, on sempre hem sabut del cost de les coses i on la cultura i la llengua ens l’hem pagat gairebé sempre de la nostra butxaca. Però què ens ha passat?

És descoratjador que àmplies parcel·les de la cultura catalana sobrevisquin en una part substancial gràcies a les subscripcions institucionals i a tota quanta ajuda per la causa, en una derivada tràgica de la infracultura del gratis total que campa també en aquest racó del món. No parlem ja de música, on teatres públics i festes majors assisteixen l’escena d’una manera determinant. Tenim tot el contingut gratuït a la xarxa, però no en tenim prou: per a segons qui, els concerts també haurien de ser de franc, o baratets, en nom de la cultura, que és una cosa, segons sembla, que han de sufragar uns altres.

Ara que, arran de Vox, ens agrada parlar del retorn del franquisme, podríem desenvolupar la tesi i anar més enllà del plany i de la piulada afectada. Agafem d’aquells temps obscurs la part de pagar, la part de comprometre’ns i d’ajudar d’una manera fefaent, monetària, les coses que ens estimem, tal com van fer els nostres pares, avis i rebesavis a la nit del franquisme, conservant la llengua contra vent i marea, i no només mostrant-se indignadets perquè el professor els tenia mania.

Perquè seria de traca i mocador que una capçalera com ara Cavall fort, creada l’any 1961, que va sobreviure a una dictadura perquè la societat civil i la ciutadania es van gratar la butxaca, se n’anés justament ara a l’altre barri, això sí, mentre les xarxes bullen de protestes abrandades i floreixen les grans manifestacions amb pancartes d’"Aturem el feixisme".