La dècada dels seixanta va esta marcada per replantejaments de l’autoritat tal com havia estat entesa fins aleshores en els sistemes parlamentaris. Les reivindicacions pacifistes contra guerres de les que la televisió en mostrava els efectes sobre la població indefensa, el qüestionament de la força nuclear de les anomenades grans potencies i les seqüeles de les colonitzacions d’Àfrica i Àsia, van generar accions reivindicatives arreu.

Probablement ningú esperava l’encadenament dels fets que paralitzaven la república veïna, els dies de maig de 1968, originats en un conflicte estudiantil, el tancament de Nanterre i la irrupció de la policia a la Sorbona l’endemà, van estendre’s per la ciutat de París primer, amb més d’un miler de ferits, i amb el suport de les centrals sindicals la vaga de Nantes i l’ocupació de les fabriques en solidaritat amb els estudiants, van portar a la vaga general que secundaren més de deu milions de treballadors francesos.

La revolta en la França civilitzada, en el bressol de la bona educació va trasbalsar el món. Les cites de clàssics i la imaginació dels estudiants han escrit llibres sencers d’eslògans i les pintades analitzades per sociòlegs de tot el món d’aquells 25 dies de maig d’ara fa cinquanta anys.

El feminisme, la crida a l’alliberament femení no va néixer en aquella revolta, però un nova perspectiva de com enfocar les reivindicacions, el qüestionament de la vida quotidiana, de la sexualitat i els sistemes anticonceptius, la denúncia de la família nuclear a l’entorn de l’home i de l'estat patriarcal; la reivindicació de la propietat del propi cos, l’oberta reivindicació organitzada de les diferents orientacions sexuals, sí que reberen un fort impuls en ser tractades obertament en les assemblees i organitzacions de comitès sectorials que s’estenien per tot l’hexàgon de la França del 68.

És cert que el maig del 68 no va aconseguir la substitució del vell ordre social, però els grups d’autoconsciència i la idea de que el problema de la submissió de la dona que es produïa en l’àmbit privat però formava part del debat i de les polítiques publiques resoldre’l en benefici de la llibertat i de la incorporació a la societat de les dones en tot el seu potencial transformador, irrompia amb força en els debats polítics d’aleshores.

La critica al consumisme irresponsable, la transformació de ciutadans lliures a consumidors alienats, l’inacceptable desigualtat salarial de la doble explotació de la dona, són conceptes que podem trobar molt desenvolupats en els quaderns d’acció feminista de l’època.

Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.