A Barcelona i a Madrid, l'esquerra té moltes veus, i verbalitza discursos ben diferents, plantejaments corals que presenten matisos substancials i, en alguns casos, oceans de distància. No és el mateix el que diu Podem que el que defensava el PSOE abans de Pedro Sánchez, un partit que ara sembla molt més proper a les seves bases que fa uns mesos. Els socialistes també tenen el seu procés particular. Han necessitat quaranta anys d'eleccions democràtiques per certificar que Espanya és plurinacional. Benvingut sigui el reconeixement d'una evidència, encara que aquest pas endavant continuï sent limitat, perquè una nació no pot exercir com a tal si no disposa del dret a decidir el seu futur. És lògic, doncs, que l'independentisme hagi mostrat recels i continuï verbalitzant dubtes quan es tracta d'examinar el compromís de l'esquerra espanyola amb els anhels de sobirania dels catalans. Però també és cert que els representants de l'independentisme no han estat del tot justos amb algunes veus, com la de Pablo Iglesias. Almenys, en els darrers dies.

Iglesias ha comès alguns errors quan li ha tocat llegir la realitat catalana. Va equivocar-se, per exemple, en la campanya del 27-S, una cita incòmoda per al líder de Podem, pel plebiscit sobiranista i perquè els "comuns" el van deixar sol. Però també ha sabut anar més enllà que cap altre dirigent del progressisme espanyol: ningú ha estat tan profund i tan clar com ell a l'hora de reconèixer la complexitat del problema català i l'arquitectura plurinacional de l'Estat. Ho va demostrar en el debat de la moció de censura. L'exercici de pedagogia davant de Mariano Rajoy -preparat a consciència, amb lectures teòriques i discussió inclosa amb el professor José Luis Villacañas- va obtenir una resposta tèbia de l'independentisme, gasiu en els reconeixements. Per tenir complicitat, calen esforços d'un costat i de l'altre.   

Podem mai defensarà la independència i continuarà reclamant un referèndum amb garanties. El sobiranisme li pot continuar recordant a Iglesias que el PP no ofereix cap altre camí que la via unilateral i que de garanties n'hi haurà més si el seu espai hi dona suport, però hauria de raonar si és un bon negoci menystenir la mà estesa de qui opta per la comprensió en lloc de l'insult. El projecte d'Iglesias és tan o més complicat que el de la República catalana. Passa per fer possible una equació complicadíssima: solapar dos processos transformadors que avancen a diferents velocitats, el canvi a Espanya i la recerca de plena autonomia de les nacions que en formen part. Però és un projecte d'Estat, el PP no en té.

En aquest full de ruta, per cert, Iglesias i els "comuns" estan perfectament alineats. Llegeixen l'escenari amb les mateixes coordenades. Per això no és estrany que Xavier Domènech -que aquest dilluns s'ha reunit amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras- exhibeixi desconfiança en relació al referèndum de l'1 d'octubre. Domènech no ha sorprès ningú en les últimes hores, però el seu discurs presenta fragilitats. Mostrar poc entusiasme pel referèndum i reduir-lo a una mobilització és legítim, però també un comportament que implica cert risc polític, perquè al bàndol repressor hi ha el PP i no hi ha una conducta més rebel en democràcia que votar quan t'ho impedeixen.   

Què en pot esperar l'independentisme dels "comuns"? L'espai de Domènech i Colau no concedirà un suport incondicional al full de ruta del Govern, però serà molt difícil que, si es concreta l'exercici de desobediència, els electors de l'esquerra alternativa no s'apropin a les urnes. La qüestió rellevant és si els "comuns" s'implicaran en la crida a la participació i quin paper jugaran les institucions que governen, començant per l'ajuntament de Barcelona. Perquè seria un gran maldecap per als "comuns" que l'1 d'octubre es produís una mobilització imponent i els governs del canvi se n'haguessin inhibit. El discurs sensible d'Iglesias amb Catalunya quedaria erosionat.