Un viatge professional no m'ha deixat assistir aquesta setmana a dues celebracions que em feien moltíssima il·lusió: els 35 anys de la fundació del Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI), i els 30 anys de l'obertura del primer bar-restaurant Via Fora!, a la Riera de Sant Miquel, al barri de Gràcia. Contribueixo als aniversaris amb aquest article, que no és de batalletes personals, sinó de context històric i polític. Espero que ajudi a entendre coses.

A la dècada dels 80 del segle passat hi havia molt pocs independentistes, i la majoria érem molt joves, adolescents fins i tot. Érem tan pocs que, de ser independentista, en dèiem "ser del rotllo", una expressió que portava implícita la consciència de minoria, però també una certa idea de complicitat: tranquil, en tal és del rotllo. Ah, doncs si és del rotllo, cap problema. Per identificar-nos, lluíem la xapeta amb l'estelada i el mapa dels Països Catalans al jersei, i adhesius a la carpeta. Els caps de setmana ens movíem per Catalunya en funció de les convocatòries: aquí un concert, allà una (micro)mani, la UCE a Prada a l'estiu... A tot arreu t'hi trobaves les mateixes cares. A Espanya hi manava el PSOE de González i Guerra, i a Catalunya la CiU de Pujol i Duran i Lleida. Majories absolutes. Nosaltres érem una mica uns marcians, la veritat. Però ens cremava el cor.

Quan aquesta generació va(m) arribar a la universitat, va(m) trobar un espai propici i un objectiu concret i abastable: guanyar eleccions als claustres. Així es va fundar el BEI, que es va estendre com la pólvora per les facultats de totes les universitats, i va arrasar electoralment. El BEI va ser una escola de quadres sensacional. A la universitat ja no s'hi valia amb la pura agitació, allà calia representar els estudiants, entendre el  funcionament de la institució, estructurar un programa, i participar parcialment en òrgans de gestió. El BEI va ser la Masia de l'independentisme polític que havia de venir. Centenars de llicenciats en Econòmiques, Dret, Comunicació, Enginyeria i moltes altres carreres van sortir de la universitat amb la independència al cap i disposats a intervenir des dels seus àmbits respectius. 

Però no hauríem tingut un lloc on trobar-nos físicament, i potser ens hauríem dispersat, si a l'Oriol Creixells (25 anys aleshores) no se li hagués ficat a la ceba fundar una cadena de bars-restaurants del rotllo que servissin d'espai de trobada, diversió i cohesió. N'hi va arribar a haver a Barcelona (dos), Terrassa, Vilafranca del Penedès, Manresa i Ripollet. A banda de menjar, s'hi feien debats, xerrades, actuacions en viu, presentacions de llibres, i òbviament, conspiracions de tota mena. Un xup-xup permanent. Tot va córrer en paral·lel a la primera expansió institucional de l'independentisme, minoritari encara, però ja dotat d'aquella energia del que vol fer una cosa grossa. Els Via Fora!, van ser molt més que uns bars, i mereixen un lloc en la història de la progressió d'un moviment que acabaria governant Catalunya. 

"Los catalanes hacen cosas", va dir Rajoy amb raó, i jo afegeixo: però els del BEI, més. Aquella generació es va caracteritzar –encara avui– per la capacitat de portar els projectes a bon port. Potser la intervenció més rellevant de totes, vist amb perspectiva històrica, va ser l'assalt i presa del poder a Òmnium, l'any 2002. En aquell moment l'entitat era un malalt terminal que s'encaminava cap a una mort segura sota la gestió –per dir-ne alguna cosa– d'una colla de prohoms pujolistes de la tercera edat. No cal dir que al Palau de la Generalitat ja els anava bé, aquella extinció lenta i penosa. Els exestudiants universitaris del BEI, agrupats en aquell moment a l'Associació Catalana de Professionals (ACP), van planificar l'operació i van trobar el millor candidat possible per generar confiança i fer de pont entre generacions dins de l'entitat: Jordi Porta.  

Per fer-se una idea de l'Òmnium que es van trobar els joves que van rescatar l'entitat, el lector ha de saber que a la seu del Palau Dalmases, al carrer Montcada, s'hi havia de treballar amb els guants posats del fred que hi feia, que les rajoles ballaven, que el sostre queia a trossos, que el fitxer d'associats eren un arxivador de targetes d'aquells
rotatoris, i que, els primers mesos, el nou secretari executiu, el nou responsable de projectes i la nova cap de comunicació van haver de treballar compartint un telèfon fix. La transformació física, mental, cultural i política d'Òmnium va ser una tasca d'herois, i es bo que se sàpiga que la va fer aquella gent, la mateixa que havia fundat el primer sindicat independentista guanyador a la universitat. I la mateixa, per cert, que molts anys després et trobes a les dotzenes de sumaris judicials relacionats amb l'1 d'octubre.

Acabo. L'independentisme fa uns quants anys que està sumit en el desconcert
estratègic i la divisió caïnita, però ha arribat molt lluny. Potser, per sortir de la foscor, cal gratar en la mateixa història del moviment i entendre que el que cal és construir. Ser constructors. Fer coses, i fer-les al marge de la política partidària. Com aquell sindicat que va convertir l'estelada en hegemònica entre els estudiants universitaris, com aquella cadena de bars que va oferir espais de trobada imprescindibles, com aquella associació de professionals que va tenir la visió de salvar-li la vida a Òmnium i convertir-la en el que és avui, l'entitat cívico-política més important d'Europa. Esteu nacionalment tristos o políticament perduts? Feu coses. Fem coses. Funciona.